El nom de Joseph Kosinski va saltar a la palestra quan va dirigir Tron: Legacy, segurament una de les seqüeles amb la paraula Legacy més aprofitables que s’han fet. Però la pel·lícula que li va canviar la vida, tot i que encara no ho sabia, va ser Oblivion, una notable faula de ciència-ficció protagonitzada per Tom Cruise. Si l’experiència va ser transformadora per a Kosinski és perquè després Cruise va pensar en ell per dirigit la segona part de Top Gun, el film que està salvant la taquilla nord-americana i tot un exemple de com fer un cinema comercial de qualitat i capaç d’interpel·lar tot tipus de públic. Com que Maverick ha trigat dos anys a arribar als cinemes, Kosinski ha tingut temps de rodar un nou treball, Spiderhead, que s’acaba d’estrenar a Netflix. El resultat és irregular, però el viatge té element interessants en què el director consolida que no és un simple artesà. Una bona prova és que, com és el cas, encara que el guió sigui fluix sap imprimir nervi i creativitat al que explica. Spiderhead té un punt de partida molt prometedor. En una estranya presó situada en una illa d’ubicació indeterminada, els reclusos són conillets d’índies d’uns assajos farmacèutics que experimenten amb les emocions humanes. Els presos, doncs, tenen una llibertat insòlita i fins i tot se’ls permet sortir a l’exterior per fer trucades, però a dins tenen una rigorosa agenda consistent a provar fàrmacs que els provoquen uns insòlits canvis d’humor. Un d’ells, Jeff, condemnat per haver tingut un accident que va acabar amb la vida de la seva parella, comença a sospitar que aquests experiments no són el que semblen. I sobretot que el director del centre amaga molts secrets. Spiderhead comença bé, com un thriller d’aires distòpics que és molt hàbil subministrant informació i flirtejant amb la possibilitat d’un gir narratiu. El disseny de producció, a més, és esplèndid i sap transmetre la sensació de claustrofòbia i desconcert del seu protagonista. Els problemes venen quan les cartes es posen damunt la taula i descobreixes que el film és menys sorprenent i arriscat del que semblava. Igualment té escenes d’una tensió notable (sobretot quan els experiments es van tornant més pertorbadors) i aporta idees suggeridores sobre la nostra obsessió pels antídots. Pel que fa al repartiment, Chris Hemsworth s’ho passa pipa traient la seva faceta més eixelebrada (bàsicament es dedica a riure’s de la seva pròpia imatge) mentre que Miles Teller torna a demostrar una gran versatilitat. Amb ells, aquesta esplèndida actriu que és Jurnee Smollett, descoberta a Aves de presa.
