Estava cantat, mai millor dit, que la suma entre Baz Luhrmann i Elvis Presley només en podia sortir una controvèrsia. Quan es va presentar a la darrera edició del Festival de Canes, la crítica es va dividir entre es qui la consideren una ofensa al musical i a la figura d’El Rei en particular, i els qui l’enalteixen dient que no és una biografia convencional i que l’autor de Moulin Rouge porta la vida i l’obra del protagonista a uns nivells de sublimació fascinants. A partir d’avui es pot comprovar en cinemes amb qui s’està més d’acord, tot i que fa pinta que la divisió d’opinions encara serà més forta entre el públic. El que queda clar és que Luhrmann no hi renuncia a la seva personalitat (eixelebrada, si es vol, però sempre més profunda del que aparenta) i que Elvis Presley és una figura que s’adapta com un guant a la seva concepció del musical. Tampoc hem de perdre de vista que qualsevol història que tingui les cançons d’Elvis com a motor narratiu ha d’hipnotitzar el més incrèdul, per més que, com és el cas, s’allargui més de dues hores i mitja.
Elvis fa un repàs a l’ascensió i caiguda del seu popular protagonista, però no es conforma amb ser una cronologia d’esdeveniments més o menys significatius de la seva vida. Veiem alguns moments de la seva infantesa, les seves primeres passes al món de la música i la construcció d’un mite que perdura fins als nostres dies. Però la pel·lícula té altres derivades: des de l’estranya relació amb el seu mànager, el coronel Tom Parker, fins a la seva història d’amor amb Priscilla, passant pel profund impacte cultural que va suposar. És, doncs, tant una mirada a les interioritats d’Elvis com a les transformacions d’un país que estava perdent la seva innocència de manera irreversible. Per descomptat que, com és habitual en el cineasta australià, trobem moments íntims i singularment emocionants amb d’altres absolutament hiperbòlics, especialment quan es tracta de posar en escena les seves actuacions musicals més memorables. Un altre aspecte molt interessant de la funció és el seu repartiment, encapçalat per Austin Butler, Tom Hanks, Richard Roxburgh (que va donar el millor de si mateix justament de la mà de Luhrmann: era el Duc de Moulin Rouge), David Wenham, Kodi Smit-McPhee, Dacre Montgomery, Luke Bracey, Xavier Samuel, Kate Mulvany i Olivia DeJonge, que interpreta Priscilla Presley després d’haver-se donat a conèixer a La visita i la sèrie The Staircase. Entre els guionistes de “Elvis” hi ha Jeremy Doner, conegut per ser un dels principals artífex de les sèries Danys i prejudicis i la versió nord-americana de The Killing.
Butler
Forjat en nombroses sèries televisives, Austin Butler va començar a despuntar gràcies a la confiança de dos grans cineastes: Jim Jarmusch, amb el que va treballar a «Los muertos no mueren», i Quentin Tarantino, que el va convertir en el Tex de «Once upon a time in Hollywood». Ara treballar a la segona entrega de «Dune» i a la sèrie «Masters of the air», un melodrama bèl·lic ambientat a la Segona Guerra Mundial. Veurem si Elvis el consolida o, per contra, el marca en excés.
