Quiosc

Diari de Girona

La vida és màgica i vulgar

tossa de mar3Demà dissabte (20,30 h) el Museu Municipal presenta una iniciativa inèdita d’Àlex Nogué (artista), Jordi Puig (fotògraf) i Víctor Sunyol (poeta) que revisa els mites del turisme

La vida és màgica i vulgar

L’opció fàcil hauria estat fer com Martin Parr i centrar-se solament en la versió més grotesca del turisme de masses, en l’excés de carn enrogida, en l’amuntegament i en la competència per colonitzar la preuada sorra de les platges i, per descomptat, en totes les pròtesis i complements (barrets, càmeres, gorres, ventalls) destinades a fer possible el miracle d’una desconnexió tan efímera com necessària. Aquesta hauria estat l’opció fàcil, en primer instància, perquè el turisme de masses és senzill de caricaturitzar, especialment pels que mai han posat els peus en una fàbrica i que poden escollir, sense massa condicionaments externs, quan i on faran allò que vulgarment anomenem vacances. Val a dir, de passada, que un dels mals de l’art contemporani és la seva manca de contacte amb la realitat més bigarrada: el tic antropològic i perdonavides a la recerca de l’altre (allò que tan bé ha denunciat Rancière) és la màxima expressió d’un sentiment de superioritat que empudega totes les esferes de la mal anomenada alta cultura (als nostres assagistes els convindria fer com la gran Simone Weil i descendir una temporada a la terra, que no deixa de ser la versió domèstica de l’infern).

La vida és màgica i vulgar

La idea, en resum, és que sempre s’ha viatjat, fins al punt (diria Edward O. Wilson) que la humanitat mateixa és fruit d’aquest impuls originari gairebé irreprimible. Tenir-lo en compte —insistia el brillant entomòleg estatunidenc — ens ajuda a bandejar el principal risc a l’hora de parlar de la relació entre art i turisme o, per ser més precisos, entre cultura i viatge, és a dir, el de creure que tot plegat és fruit dels profunds canvis que va suposar la Revolució Industrial (s. XVIII) sobre modalitats de prototurisme precedents (com ara el Gran Tour) i, per extensió, imaginar que el «turisme de masses» no és vinculable a cap genealogia anterior. Res més allunyat de la realitat: mentre que l’impuls de viatjar és consubstancial a la naturalesa humana, allò que hauria canviat són les possibilitats materials de portar a terme aquest «impuls» així com el nombre d’individus o grups que l’han pogut satisfer.

La vida és màgica i vulgar

Doncs això: la bona notícia, per tant, és que NO EXIT bandeja, contra pronòstic, el relat previsible sustentat en l’escarni sorneguer. De fet, el projecte d’Àlex Nogué, Jordi Puig i Víctor Sunyol (artista, fotògraf i poeta de solvència i sensibilitat) troba el seu sentit més íntim en la possibilitat d’explorar l’opció contrària que, òbviament, passa per l’autocrítica o, com se sol dir, per l’esforç de mirar-nos, sense filtres, al mirall. Ells ho expliquen a la perfecció: «Trobar allò nou? Donar forma a allò inèdit i ocult? Despertar racons d’un mateix? Resoldre qüestions antigues —o noves del mateix moment—? (Resoldre’s?) Il·luminar i il·luminar-se? Camins nous del tot? Camins fressats? […] Cada gest podria suposar un mirar-se de nou, una mirada al mirall». Impossible no pensar en aquell Josep Brodsky que s’atabalava inútilment en un recòndit hotel venecià: «Va arribar un moment que fins i tot vaig desenvolupar la teoria de la redundància excessiva, la del mirall que absorbeix el cos que absorbeix la ciutat. El resultat final és, òbviament, la negació mútua. Un reflex possiblement no pot tenir en compte un altre reflex. La ciutat és prou narcisista com per convertir la teva ment en l’amalgama de darrere el mirall, alleujant-la de les seves fondàries».

La vida és màgica i vulgar

NO EXIT ens recorda que per alleujar la ment de les seves fondàries primer cal mirar, sense prejudicis, el món. I és que, mal ens pesi, a la torre d’ivori hi bufa un vent endimoniat que no ens deixa escoltar res i, just al dessota, hi ha una boirina que ens impedeix mirar cap avall. Potser per aquesta mateixa raó, en la darrera escena de la pel·lícula Bad Lieutenant (Abel Ferrara, 1992), mentre l’univers agònic i crepuscular del protagonista finalitza abruptament, al cinema que apareix al final del carrer uns neons ens recorden, amb llum furiosa, que «It all happens here» (ni més ni menys: tot s’esdevé aquí).

La vida és màgica i vulgar

Compartir l'article

stats