Josep Varela i Serra (Besalú, 1943) ha viscut des de molt petit a Lleida, però sempre ha estat vinculat amb les comarques gironines. És una persona convençuda que en les nostres vides hi ha com un fil invisible que va dirigint els nostres passos i que, per tant, és important que un estigui amb l’esperit obert i participatiu. Aquesta predisposició l’ha dut a desenvolupar moltes tasques al servei de la societat, moltes de les quals des de la capital del Segrià: docent, director de l’Institut Samuel Gili i Gaya (1975-1981); president de la Delegació d’Òmnium Cultural (1977-1981); cap dels Serveis Territorials de Cultura (1981) i d’Ensenyament (1981-1992) a Lleida; regidor a la Paeria (1991-1999); diputat al Parlament de Catalunya (1992-1995); senador i membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (1996-2004)... És autor de diferents llibres d’articles, entrevistes, biografies...
En la introducció de les seves memòries, comenta que es decidí a escriure-les en plena pandèmia...
Amb les escenes de la Covid -tot de persones entrant a l’UCI-em vaig espantar. El vell projecte que els meus fills tinguessin un testimoni escrit dels fets principals de la meva vida, s’accelerà.
La primera cosa que crida l’atenció del seu llibre és el títol: L’habitant de la Seu Vella. I és que durant dotze anys (1950-1962) vostè i els seus pares en foren els únics habitants
Viure a la Seu Vella va ser un dels atzars de la meva vida. Al meu pare li oferiren treballar en la reconstrucció d’aquell edifici extraordinari i al mateix temps ser-ne el vigilant. Tota la família hi vam fer cap.
Tot i aquesta experiència singular, és fill de terres gironines. Nasqué a Besalú l’any 1943. I també visqué uns anys a Sant Mori. La seva vinculació amb les nostres comarques no s’ha trencat mai.
No, efectivament. Perquè, a part dels sis anys sencers a Sant Mori, a partir d’aleshores passava cada any els mesos d’estiu amb els meus avis a Besalú i després n’hem fet la casa de vacances de la nostra família. Hi passem com a mínim tres mesos també cada any.
De les coses que li ensenyaren els seus pares, quines en destacaria de manera principal?
Sempre em vaig sentir estimat pels meus pares i aquest sentiment, que he tingut tota la vida, m’ha donat molta força. A part d’això, la seva honestedat, l’esperit de lluita, no figurar.
També, que som en la vida per a fer un servei a la societat...
L’esperit de servei el considero bàsic, sí. Sempre hem d’intentar ser útils! Hi ha molts camps en què ho podem ser. A la Universitat, fent matemàtiques, anàvem a escoltar alguns professors de lletres. D’un d’ells vaig escoltar una frase similar a aquesta: «Nietzche deia que el món aniria millor si el sabater fes bé les sabates, el pagès cultivés bé dels seus camps...» Hi he pensat molt, en aquesta idea!
Les seves memòries transmeten sinceritat...
Això és una de les coses que vaig aprendre dels meus pares: la senzillesa, cap vanitat. «La vanitat va i ve, però no es deté», m’ensenyà un monjo de Montserrat, el pare Estradé.
Ha exercit tasques i responsabilitats molt diverses...
He tingut la sort, sí, de fer diverses tasques. Totes elles les he procurat fer tant bé com he sabut -allò del sabater de Nietzche-, deixant-m’hi la pell. No m’he avorrit mai!...
Tingué el privilegi de viure amb plenitud els inicis de la democràcia i el moment de posar les bases de la nova Catalunya després de la dictadura...
Bé, això no és cap mèrit, sinó les circumstàncies. En tot cas el mèrit -o aspecte possible a imitar i per això l’explico- és la necessitat d’implicar-se en els quefers de la societat i de participar-hi. Anar a la processó secular del nostre poble, que deia Josep Pla. No mirar-se-la des del balcó.
Sempre ha tingut ben clar que en l’ensenyament, per reformes educatives que hi hagi, l’estimació, l’esforç, l’exigència, el treball... són insubstituïbles.
Em preocupa molt l’ensucrament que veig en massa responsables educatius. Al nen se l’ha d’estimar sincerament, no adorar-lo fictíciament. No fer-ne un tirà insuportable. I per altra banda, ja he comentat que cal retornar a l’exigència del saber, la necessitat de cultivar la memòria, el parlar, l’escriure... Això no s’ha d’oblidar mai!
Parla amb entusiasme d’una visita de la qual té un record molt especial: la que va fer, amb la seva família, a l’escriptor Josep Pla a Llofriu..
Les visites a Josep Pla foren sensacionals, sí! Quan agafava el cotxe i m’acostava al mas Llofriu, sense saber si el gran escriptor et rebria o no, era tan emocionant com anar a veure la nòvia. Les converses amb ell -sis o set- van ser molt instructives.
Dos altres gironins dels quals parla amb admiració són Damià Estela i Modest Prats....
En guardo encara una gran admiració i respecte, tant pel doctor Damià Estela com per Modest Prats. Amb el segon vàrem parlar més, però tinc la recança de no haver-ho fet prou amb el primer. Saber la seva experiència a la guerra i postguerra civil hauria estat impagable. Però vaig badar...
És autor de diferents biografies de personatges lleidatans. Què pretén amb la projecció d’aquestes vides?
La capacitat d’oblit de les persones és impressionant. Terrible, desoladora. Per la meva feina de recercador d’històries personals parlo amb molta gent. Normalment els fills ja no guarden res dels pares, se’n desinteressen. La capacitat d’oblit és terrible. A Girona mateix, per exemple, la tasca de Joaquim Nadal com a alcalde fou enorme. ¿Qui se’n recordarà d’ell, d’aquí deu anys? Per això intento evitar l’oblit amb les diverses biografies que he escrit, algunes per encàrrec.
Ha procurat sempre, allà on ha estat, potenciar la llengua catalana i prestigiar-la. Quina fórmula proposaria per a estimular-ne l’ús?
Hem de recordar, sempre, la frase de Pompeu Fabra: «Si la llengua fallava, fallava tot!». És així. Què fer? Convèncer la gent -i practicar!- que hem de parlar en català sempre que puguem. Si no, els altres no faran l’esforç d’aprendre’l. Però sense sectarismes ni radicalismes. No s’ ha de perdre mai el respecte per l’altre...
Com li agradaria acabar aquesta entrevista?
Dient que la vida és un regal misteriós, ple d’alegries i tristeses. D’entusiasmes i decepcions. Però que, per la meva experiència, si la fas amb implicació total és apassionant. Sense oblidar mai que la darrera etapa és la més difícil... Intentant passar-la amb dignitat.
