Potser caldria no donar-hi més voltes i proclamar la notícia, sense embuts, als quatre vents: «Una galeria d’art situada a la perifèria de la perifèria -Colera, que és al nord d’una Barcelona ultracentralista però que, al seu temps, no deixa d’estar ubicada al Sud d’Europa-, sobreviu trenta anys sense trair el seu missatge original». I quin és el missatge original d’aquesta galeria tan jove i alhora tan longeva? Doncs el compromís amb l’art contemporani de qualitat i una vocació internacional basada en el diàleg amb la producció més propera. Sentit comú? Per descomptat, però gens habitual en un sector que llangueix lluny dels grans centres culturals (a l’Estat, Madrid goleja a la capital catalana, en gran mesura, per l’asimetria dels recursos rebuts).
Doncs això: gràcies a l’obstinació de la galerista belga Silvy Wittevrongel i de l’artista novaiorquès Ralph Bernabei, Colera disposa des de fa tres dècades d’un horitzó cultural (Horizon és el nom, encertadíssim, de la galeria) que no només la situa al mapa del sector sinó que la converteix en un raríssim pol des d’on s’irradia un missatge inequívoc, a saber, que no cal descendir als inferns de l’art adotzenat (mal anomenat comercial) per a sobreviure al desgavell, com dèiem, generalitzat.
La primera de les dues mostres que serviran per retre’s aquest merescut homenatge no repassa cap de les exposicions memorables (del mateix Bernabei, de figures com Matsutani, Yoon-Hee o Enrique Brinkmann) sinó que opta per compilar diversos materials gràfics editats al llarg de tot aquest temps, començant pels cartells i acabant per la revista d’art i pensament Outer Horizons.
