Segons la majoria de mitjans, el més destacable d’aquesta XII Biennal de Fotografia Xavier Miserachs és que es presenta, per primera vegada en aquest país, una àmplia retrospectiva (120 imatges) de Sabine Weiss (1924-2021), una autora que caldria conèixer, bàsicament, per dues grans raons: perquè va defugir sistemàticament l’etiqueta d’artista i perquè veia en les persones una fi enlloc d’un mitjà (aquesta, de fet, és la fórmula que Kant utilitzava per resumir la seva proposta ètica). De la seva pràctica (al costat de figures com Cartier Bresson, Robert Doisneau o Willy Ronis) se n’ha dit fotografia humanista, tot i que en el seu cas l’etiqueta seria més aviat un pleonasme: per a Weiss, la fotografia només tenia sentit des de la perspectiva humana. I no una humanitat qualsevol: la francesa (tot i néixer a Suïssa) espigolava la realitat a la recerca del vell ideal rousseaunià i, justament per això, els més joves (i els seus jocs que, des de la innocència, prefiguren l’aridesa de l’edat adulta) solien ser els protagonistes d’algunes de les seves instantànies més memorables. L’exposició de Weiss (va morir el desembre de l’any passat) seria, per tant, el regal més visible que ens fa aquesta Biennal.
Sigui com sigui, hi ha aspectes o qüestions més subtils però igualment rellevants que el visitant pot intentar entrellucar. Ens referim, per exemple, a la possibilitat de reflexionar sobre la construcció d’una determinada imatge de la costa brava que pot anar des del tipisme més carrincló fins a la creació de postals que ben poca cosa tenen a veure amb els paisatges originals. I encara més: tenir tan a prop els treballs del mateix Xavier Miserachs (1937-98) i els d’un altre imprescindible com Francesc Català-Roca (1922-98) ens permet aprofundir en l’exercici anterior i situar-nos en la gènesi del problema. Ras i curt: a ells dos els hi devem la més exhaustiva i intel·ligent tasca documental feta a casa nostra prenent com a epicentre dels seus objectius la costa nord catalana durant les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat. El binomi Miserachs i Català-Roca encara dóna per a molt més: mentre que el segon es consolida amb certa rapidesa com a professional, el primer dedica una llarga etapa a ser un diletant avantatjat sota l’ombra, precisament, del personatge amb el qui ara el comparem. Català-Roca col·labora amb escriptors de la talla de Josep Pla, Alexandre Cirici, Gómez de la Serna, Alberti o Celaya mentre que Miserachs -estudiant de medicina- s’esforça en solitari per aconseguir fer «la seva pròpia fotografia».
En resum: els quinze anys que separaven Miserachs i Català-Roca no són determinants ja que les seves pràctiques van coincidir en el temps i en l’espai i, també, perquè tots dos van haver de pensar en imatges un temps de canvis profunds. La diferència rauria, possiblement, en la importància que cada un d’ells va atorgar al fet i a l’artefacte. Català-Roca és un fotògraf de fets que va mantenir una relació acurada amb l’artefacte fotogràfic que es tradueix en un perfeccionisme formal i en una mil·limètrica posada en escena; Miserachs és un mestre de l’artefacte, de la metafotografia que mostrava el seu respecte envers l’espectador i el territori mitjançant la incorporació dels fets.
Els canvis que el Mediterrani ha experimentat amb el tombant de segle segur que haurien superat les pitjors expectatives dels nostres amfitrions (els seus treballs no deixen de reflectir certa confiança en el projecte modern). En aquest sentit, la resta de mirades (joves o no) que presenta aquesta Biennal basculen entre dues opcions bàsiques: la que intenta redimir la disciplina submergir-se en l’estetització del món i la que aposta per fer visible, o directament denunciar, la realitat més crua, en especial la que afecta a dones i migrants. Són vuit exposicions, la majoria inèdites, que ens haurien de moure i de commoure, però que també ens haurien de fer pensar sobre els usos i els abusos que avui fem de les imatges.
