Proliferen els festivals de fotografia i, amb ells, la col·lecció de temes (o d’excuses) que els comissaris de torn inventen per tal de legitimar unes propostes que, gairebé sempre, pequen de sobreabundància. Per fortuna, Visa pour l’image va saber definir des de bon començament quin havia de ser el seu rostre i quin model de fotografia volia vindicar. Justament per això, rere l’etiqueta de fotoperiodisme s’aglutina una insòlita amalgama de propostes que, al final, només tenen en comú el desig de retornar la dignitat a una disciplina que corre el risc de desaparèixer o, potser millor, de difuminar-se enmig de la cacofonia visual en la que vivim immergits i, en especial, de l’amateurisme bel·ligerant que viu còmodament instal·lat en l’univers digital i les seves fake news.
La idea, aparentment senzilla, defensada pel certamen de Perpinyà és gairebé revolucionaria: apostar per la pluralitat de mirades i no caure en la temptació del sensacionalisme. Enguany, per exemple, hauria estat relativament fàcil (i efectiu) fer un monogràfic d’Ucraïna des de la perspectiva occidental, és a dir, la que vol exportar la democràcia arreu i al preu que sigui i la que enlloc d’enfrontar-se a enemics humans se les ha de veure amb diables com ara Putin. Jean-François Leroy, director general del Visa pour l’Image, ho explica a la perfecció: «Un festival de fotoperiodisme com aquest, què hauria de fer davant d’aquest esdeveniment? El setembre passat, veient a la pantalla del cementiri les imatges dels afganesos enfilant-se als avions des de la pista de l’aeroport de Kabul per fugir dels talibans, qui hagués cregut que, al cap d’uns mesos, ens semblarien tan llunyanes, fins al punt de quedar gairebé eclipsades? Ningú, en tot cas, nosaltres no. És a dir que, evidentment, tractarem el tema d’Ucraïna amb l’amplitud deguda però impedirem, com sempre, que el nostre programa se circumscrigui a un únic tema, per important que sigui».
En relació a la necessitat d’oferir imatges obtingudes des de diferents posicionaments o, encara més, d’evitar el risc de l’autocomplaença estètica (aquella bellesa morbosa que, inexplicablement, sobreviu en l’horror), el mateix Leroy ens regala un altre exemple que és aclaridor: «D’altra banda, aquest conflicte haurà subratllat (un cop més) molts dels defectes de la nostra professió. També haurà posat en relleu les seves evolucions. Entre les informacions crucials produïdes en plena nebulosa bèl·lica, sobresurten les dels membres de l’equip de recerca visual de The New York Times. En col·laboració amb els seus periodistes sobre el terreny, van saber produir, tot i estar a milers de quilòmetres de Kíev, la prova irrefutable per desarmar les fake news russes sobre els abusos perpetrats a Bucha; també van ser ells els qui van demostrar que aquests abusos existien a banda i banda, després de verificar l’autenticitat d’un vídeo que mostrava uns soldats ucraïnesos executant un soldat rus».
