El Nou Realisme va ser un corrent amb paral·lelismes clars amb el Pop-Art, amb el qual va conviure, però molt més Europeu. De fet, molt més francès, reflectint el costat fosc del capitalisme quan el Pop mostrava el costat més brillant i lluminós.
A Catalunya, entrant els anys seixanta, un dels primers a dirigir-se en aquesta direcció va ser Jordi Galí i poc després Antoni Miralda, Joan i Jaume Xifra. Al final dels anys seixanta, Pere Noguera comença a experimentar amb el precursor de la fotocopiadora realitzant monotips que uns anys més tard resulten en la icònica sèrie de fotocòpies, exposades en la Sala Vinçon. Guillem Rubió, influenciat per Muntadas, però sobretot per les acumulacions de l’artista francès Arman, màxim representant del Nouveau Réalisme, construeix a principis dels setanta, una sèrie d’acumulacions d’objectes mitjançant l’assemblatge.
