Quiosc

Diari de Girona

El sentit i la sensibilitat

vilabertran 3Per vuitè any consecutiu, l’art se suma a la música a la Canònica de Vilabertran gràcies a la col·laboració entre el Bòlit i la Schubertíada. Hi exposen Isabel Banal i Tura Sanglas

El sentit i la sensibilitat | E. CAMPS

Parar taula és una exposició que et reconcilia amb tu mateix i amb l’art contemporani, entre moltes altres raons, per l’extrema sinceritat que desprèn i per la profunda netedat dels seus plantejaments. De fet, segurament ens trobem davant la versió més madura i acabava del cicle Diàlegs que, al llarg de vuit anys, ha materialitzat el somni de desdibuixar fronteres entre disciplines (música, art, patrimoni) i, també, ens ha convidat a una forma de replegament i de contemplació que ben poca cosa té a veure amb el que estem acostumats. I encara més: l’elecció de dues artistes de generacions diferents (tres dècades de trajectòria les separen) però de sensibilitats tan properes i complementàries ajuda a reblar un dels principals missatges de fons, a saber, el que ens parla d’una certa forma de mística que no té res a veure amb la religió sinó, just al contrari, ens remet a la recuperació de coneixements atàvics o, en definitiva, dels lligams que, fins no fa massa, ens mantenien clavats a la carn del món.

El sentit i la sensibilitat

El risc assumit per les artistes és gran i, en aquest sentit, és impossible no pensar en la ja clàssica reivindicació de Simone Weil, aquella dona entregada a l’ascesi més radical amb l’esperança descarnada d’arribar a alguna forma d’experiència mística. Potser per això, Banal i Sanglas fan com Weil i aposten pel fragment, per la recol·lecció pacient de coses (pedres, pans, objectes) que només tenen sentit en el context d’allò que la filòsofa francesa anomenava la matemàtica de l’ànima. I és que Weil —ens recorda Corrado Bologna— era una presocràtica del segle XX, germana dels autors de la Upanisad i de la Bhagavad Gita, de Plató i de Sant Pau».

També es fa difícil, assumint la necessitat d’anar més enllà dels nostres marges estrets, no pensar en el fèrtil llegat de Mohamed Chukri. A banda del sentit i de la sensibilitat, l’escriptor marroquí mai es va cansar de vindicar la imaginació com a motor de la vida i la creació humanes: «La cosa misteriosa —deia Chukri— té el seu encant , més que no pas allò real. Allò real s’esvaeix, es mor. Però la cosa misteriosa té una duresa, una duració. La imaginació creativa: tot el que quedarà de l’home és allò imaginatiu, allò creatiu […]. És el més important, i no tothom té aquesta visió sufí sobre la visió creativa interior, perquè la gent té molta por del misteri... En àrab es denomina ruhbia, la visió dels profetes; no em refereixo als profetes religiosos sinó als grans filòsofs, pintors, als grans escriptors. Tots som profetes». Banal i Sanglas són profetes.

Compartir l'article

stats