Quiosc

Diari de Girona

Incert però autèntic

girona 3La col·laboració entre els Amics del Museu d’Art i la llibreria 22 dóna fruits tan rics i interessants com la mostra «Impermanència» de Mia Báez, un al·legat pictòric a favor de la llibertat

Incert però autèntic | E. CAMPS

Karl Kraus deia una cosa a propòsit de la poesia de Heinrich Heine que ens hauria de fer pensar en la distància que sempre separarà (per posar un parell d’exemples sobradament coneguts) a pintors com ara Morandi o Magritte: «Heine —afirmava l’escriptor— ha convertit en màgia la meravella de la creació lingüística. Ha creat el més elevat que es pot fer amb el llenguatge; per sobre hi ha el que és creat des del llenguatge». O, dit d’una altra manera: Morandi representaria a la pintura que emana com qui diu per sobreabundància, per pura necessitat; Magritte, en canvi, basaria el seu món en l’anècdota, en el discurs literal (la pipa que no és pipa) que intenta adoptar una determinada forma per tal de ser comunicat. En aquest sentit, no ens hauria d’estranyar que, davant l’obra d’autors com Dubuffet, Gilles Deleuze afirmés, sense filtres ni matisos, que «Crear no és comunicar, sinó resistir». Resistir, per cert, des de la més absoluta de les incerteses.

I és que aquesta cosa que anomenem «Art» (amb majúscula) des de sempre ha existit polaritzat entre dues grans —i heterogènies— esferes com són l’oficial (mercat, indústria, institució...) i la de l’inabastable i sovint marginal grup dels «altres». Uns altres que el relat consensuat tendeix a identificar amb les persones que pateixen patologies mentals. Curiosament, un dels culpables d’aquesta desviació fou el mateix Dubuffet i la seva definició d’art brut: «Entenem per aquest art obres executades per persones indemnes de cultura artística en les que el mimetisme, al contrari del què succeeix amb els intel·lectuals, tingui poca o cap importància, de manera que els seus autors ho extreuen tot (temes, elecció de materials emprats etc.) del seu propi fons i no de les trivialitats de l’art de moda. Assistim en ell a l’operació artística totalment pura, bruta, reinventada completament en totes les seves fases pel seu autor, a partir tan sols dels seus impulsos. Es tracta de l’art, per tant, on es manifesta la única funció de la invenció i no, constant en l’art actual, les del camaleó o el mico».

Poca broma: al final resulta que els únics artistes capaços de portar a terme les «exigències» de Dubuffet són, paradoxalment, els que ho fan sense proposar-s’ho. Justament per això, en darrera instància, la funció darrera de la crítica (i allò que hauria de moure a l’espectador) és la recerca de l’autenticitat: l’adopció d’una estètica «bruta» es pot fer des del càlcul utilitari més asèptic o, per contra, des de la necessitat de la que parlàvem. Mia Báez, per sort, formaria part del segon grup.

Compartir l'article

stats