Diari de Girona

Diari de Girona

La supervivència és estètica

casa de la paraula 3Santa Coloma de Farners demostra que no vol perdre el fil de la contemporaneïtat amb exposicions com la del badaloní Jordi Tolosa, un creador de referència.

La supervivència és estètica | JORDI TOLOSA

Algú va dir que una de les característiques més singulars de l’Art (el de qualsevol època, escrit així amb majúscula) és que aconsegueix mostrar descodificat allò que normalment roman codificat: el món, o la Natura —com l’anomenaven els poetes clàssics—, es manifesta en una enorme i desconcertant cacofonia que l’artista intenta ordenar mitjançant un procés de síntesi en el que participen, a parts iguals, la raó i la imaginació. La fórmula més precisa li devem encara al geni poètic de J. V. Foix: "És per la Ment que se m’obre Natura / A l’ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l’ordén i, ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura". Justament per aquest motiu, l’artista —de la mateixa manera que l’hipotètic lector/espectador— només pot portar a terme aquesta mena de "reconciliació transcendent" des la més absoluta de les soledats: és quan la seva veu i la del món coincideixen que es produeix l’obertura de la que parlava Foix; és en el soliloqui que el llenguatge infinit s’expressa a través del verb concret del que parla. Conèixer és reconèixer, com proclama Perejaume en un dels poemes més notables de la seva prodigiosa Obreda: "Tots fem part com pigments / de la visió terrestre i ens té la terra / en obrament, en obratge, / tan convertits en la seva manera de viure, / que, en tot això, potser comprendre és obeir, / una determinada manera d’obeir".

Diem això per evitar malentesos: no, Jordi Tolosa no forma part de la vasta família contemporània que hauria renunciat a tota forma de transcendència o d’intent "ordenador" per submergir-se en l’anècdota i en el tic antropològic que, cal dir-ho de passada, hauria convertit l’argument del procés i el de la investigació (o del projecte) en l’excusa perfecte per no haver d’assumir una formalització seriosa i, portat a l’extrem, per acabar vindicant l’opció deliberadament maldestre com si fos la única legítima (si es pinta, s’ha de fer malament; si es fa escultura, aquesta ha de semblar les restes d’un abocador). No, insistim, Tolosa se situaria just als antípodes: sense renunciar a la transcendència ni als grans interrogants que des de sempre haurien acompanyat a l’art i al pensament (allò de qui som, on ens trobem i cap on anem), el de Badalona formalitza acuradament, cerca les fonts que li semblem més adients (fragments de texts o lletres soltes, imatges manllevades, topografies i mapes) amb l’objectiu darrer de crear una nova sintaxi capaç, com deia Foix, d’obrir-nos Natura. Amb tot (i aquesta seria, juntament amb el rigor material, l’altra gran característica de la proposta de Tolosa) la seva Natura és polièdrica o, per entendre’ns, és un espai format per multitud de registres conceptuals o territoris que poden anar des de la disquisició més abstracta (el concepte de límit o d’infinit) fins al més concret i polític (la relació entre cultura i barbàrie).

Tolosa és dens i alhora lleuger, bàsicament, perquè tota la seva aventura creativa és un intent poètic i formal per reinventar les fites (obres) que fan del món un indret més habitable. Cada treball, cada territori creatiu del de Badalona, cerca d’impugnar una identitat i una memòria que està sotmesa a un permanent i poderós procés de reconstrucció. La idea, sembla voler-nos dir, és que no hi ha antídot ni sortida, però si una discreta forma de supervivència que no deixa de ser estètica.

Compartir l'article

stats