Un dels conceptes més fèrtils i, malauradament, poc explorats des de les files de l’art contemporani és el del «Jo-pell» dibuixat per autors com ara el filòsof i psicoanalista Didier Anzieu (amb permís del poeta Paul Valéry, segons el qual «El més profund de l’home és la pell»). La idea, en qualsevol cas, és força més literal del que podria semblar d’entrada: de la mateixa manera que un recipient ben ajustat delata la naturalesa del seu contingut, la nostra escorça, a banda de les funcions més bàsiques, no deixa de ser una frontera relacional (membrana semipermeable) o, si ho preferim, l’autèntica interfície que ens manté connectats al món. Anàlogament, qualsevol recipient buit, o qualsevol pell que hagi estat llevada a un cos, manté, encara que sigui en qualitat de despulla, la memòria d’allò que fou. Òbviament, es tracta d’un relat que solament pot ser llegit a través de les cicatrius (ho deia Brecht: «quan la ferida ja no dol / dol la cicatriu»), unes marques a voltes subtils però, en massa ocasions, incompatibles amb la vida.
Per això a Anzieu li agradava tan parlar de mites com el de Màrsies per il·lustrar aquest concepte: després de derrotar al sàtir en un concurs musical impossible, Apol·lo li va treure la pell i la va penjar de la branca d’un arbre. Amb aquest gest, segons Anzieu, el que fa el Déu és privar al derrotat de tota forma d’identitat, és a dir, li extirpa literalment el seu Jo-pell. Sigui com sigui, i malgrat la mort de Màrsies, la seva pell segueix sent una font de riquesa i abundància fins al punt que d’ella neix el riu que porta el mateix nom que el sàtir. Altres exemples de profanació de la superfície cutània en la nostra tradició (és important que la pell de Màrsies resti íntegra, separada del cos però no perforada o profanada) són els de San Sebastià i Jesucrist: en aquest cas la pell perd la seva funció de contenidor de fluids vitals, de preservar el cos en vida. En totes dues ocasions, i a pesar de la mort material dels cossos, la unió amb la pell (la reencarnació) és indissoluble. Màrsies no pot reviure ja que la seva pell ja no li pertany. Jesucrist si. I Sant Sebastià, d’alguna manera diferida, també.
Existeix, però, una tercera via? Doncs si, la de la generació perpètua o circular. Les vuit serps i més de Tura Sanglas ens parlen d’això: de la insubstancialitat del jo, de la relacionalitat i, en darrera instància, de la transcendència de la matèria. Una matèria, per cert, molt semblant a la que Valente detectava en l’informalisme de Tàpies: «Aquella matèria que abans de manifestar-se ha sigut interioritzada».
