Daniel Zerbst és un genuí habitant de l’iconosfera tot i que, en sentit estricte, el seu àmbit d’actuació seria encara més ampli: es tractaria d’una «semiosfera» —segons Lotman— que no discriminaria cap material visual o textual sinó que, ben al contrari, el vindicaria en funció de les necessitats expressives de cada moment. De fet, Lotman ens regala una definició gràfica del terme que no té pèrdua: «La semiosfera és l’espai semiòtic fora del qual és impossible l’existència mateixa de la semiosis. Així com enganxant diferents bistecs no obtindrem un vedell, però tallant un vedell podem obtenir bistecs, sumant els actes semiòtics particulars, no obtindrem un univers semiòtic». Zerbs «enganxa» imatges amb l’objectiu darrer d’interpel·lar una semiosfera que, progressivament, s’ha convertit en una «tirania de la imatge» que avança com ho faria una pandèmia global.
