Es fa difícil imaginar que opinaria Rainer Maria Rilke (1875-1926) de la poesia actual i, per extensió, de l’art contemporani en general. Tampoc resulta senzill pensar quin seria el primer consell que li donaria al jove poeta tot i que, en qualsevol cas, segur que estaria molt allunyat d’aquell «Ningú no el pot aconsellar i ajudar, ningú. Hi ha tan sols un únic mitjà. Entri dintre seu» que li etziba, com qui no vol la cosa, a l’inexpert Kappus. O potser no: avui, suposant que Rilke fos viu i tingués ganes de dir-li la veritat a l’aprenent d’artista, li recomanaria que, més enllà del talent o de l’habilitat manual o de la imaginació o de qualsevol altra qüestió menor, hi ha quelcom de fonamental, a saber, l’ambició sense límits. La frase podria ser aquesta: «No es tracta de ser artista sinó de decidir ser artista. Un cop presa aquesta decisió, tot plegat dependrà, només, de la teva determinació». I si no que li preguntin als Hirst o als Koons de torn...
Sigui com sigui, i per més que la realitat no convidi a l’optimisme, és important no oblidar que l’estètica moderna va néixer acompanyada d’una constatació bàsica, quasi elemental: en l’obra d’art, sigui quina sigui la seva forma, hi ha quelcom que sobrepassa la nostra capacitat de catalogació conceptual, una mena de sobreabundància expressiva que posa al descobert les limitacions del llenguatge ordinari —no poètic— per abastar allò que, com assenyalava Borges, es manté permanentment en forma d’imminència reveladora. Es tracta d’allò que Kant (un segle més jove que Rilke), a la seva Crítica del Judici, anomenà idees estètiques: la seva funció és representar sensiblement i de manera indirecta idees racionals i posar sobre la taula, finalment, l’enorme dificultat que suposa, des d’un punt de vista conceptual, fixar-ne els límits o l’abast; la imaginació, en aquest procés, substitueix a la raó com a facultat productiva del coneixement.
La modernitat de Kant rau en el fet de no considerar la bellesa com a motor de tot plegat: el motor és la imaginació o, si ho preferim, la creativitat. Sense el filòsof alemany, Rimbaud no hauria pogut escriure els cèlebres versos d’Una temporada a l’infern: «Una nit, vaig asseure la bellesa sobre els meus genolls —i la vaig trobar amargant. —i la vaig injuriar». Doncs això: la bellesa no existeix o, si existeix, és només en els ulls de qui mira. Massegú ho sap i ho porta a la pràctica: com si es tractés de la versió artística del rei Mides, converteix qualsevol andròmina en un objecte capaç de generar desig. I no un desig qualsevol: desig de participar d’un festí visual que s’endevina interminable.
