El cineasta madrileny Rodrigo Sorogoyen s’ha convertit en una de les grans veus del cinema espanyol actual, capaç d’imprimir un estil molt propi a tot tipus de gèneres. Només cal veure pel·lícules com Madre, Que Dios nos perdone i El reino, o sèries com Antidisturbios: seguint plantejaments aparentment canònics, aconsegueix reinventar la manera d’explicar-los, a banda de tenir un veritable do per crear una tensió irrespirable a totes les seqüències. Tots aquests elements conflueixen a la seva millor obra, As bestas, que arriba avui als cinemes després d’haver triomfat a nombrosos festivals. Sorogoyen hi parla de temes anteriorment vistos a la pantalla, com l’arrelament a la terra, el sentiment de pertinença o el paper de la dona en un món d’homes en constant confrontació, però de nou ho porta al seu terreny i aconsegueix que la història transpiri veritat per tot els seus porus. És per això que les seves més de dues hores i quart es fan curtes i arriben a generar una astoradora sensació d’asfíxia. Juntament amb Alcarràs i Cinco lobitos, significativament les seves rivals per a la preselecció dels Oscars (ha acabat sent la primera, però qualsevol d’elles era factible), és de moment la gran pel·lícula espanyola d’aquest 2022.
As bestas té com a protagonistes Antoine i Olga, dos ciutadans francesos que porten un temps vivint en un petit poble gallec. Viuen de l’agricultura ecològica mentre reformen cases abandonades, però les seves conviccions els han dut a negar-se a firmar un conveni amb una companyia eòlica que molts veïns desitjaven per poder marxar de la zona. És per aquest motiu que la seva relació amb els nadius és tirant a tensa, fins al punt que les seves converses sempre es tornen profundament incòmodes. Un dia, al bar del poble, Antoine té una discussió amb dos germans que no paren de recordar-li que si son allà és per culpa seva i que li tiren en cara que no tingués en compte les necessitats de la resta d’habitants. La trifulga, verbal però cada vegada més intimidant acaba degenerant en una escalada de tensió de conseqüències imprevisibles. Sorogoyen construeix un thriller costumista que crea una atmosfera realment enterbolida i basa gran part del metratge en la certesa que alguna cosa terrible pot acabar passant. També hi fa molt el guió, escrit pel mateix director amb Isabel Peña, la manera que té el cineasta de filmar els escenaris on transcorre l’acció i l’extraordinària feina del repartiment que encapçalen Marina Foïs (actriu poc coneguda aquí, però que és de les millors de la seva generació), Denis Ménochet, Luis Zahera, Diego Anido i Marie Colomb.
