Nedar per sobreviure

girona 3Josep Perpiñà, irònic però també transcendent, exposa a la Fundació Valvi els seus peixos, uns éssers de naturalesa plàstica que van emergir de les profunditats durant la pandèmia.

Nedar per sobreviure | PERPIÑÀ

Nedar per sobreviure | PERPIÑÀ / eudald camps

eudald camps

Una trajectòria com la de Perpiñà, centrada en la pintura, requereix una fe molt especial en el mitjà i, per a seguir avançant, una certa modalitat de dubte que, paradoxalment, li seria consubstancial. La idea, que pot semblar un xic abstracta, ens la va regalar fa un parell de segles el filòsof Søren Kierkegaard quan, potser sense voler-ho, va revolucionar el concepte clàssic de religió incorporant el dubte a la fe, una noció que, fins aleshores, s’havia mantingut (amb lloables excepcions) monolítica i innegociable. Per als defensors de l’ortodòxia cristiana (i de la resta d’ortodòxies en general, també de l’artística), el desafiament del danès era majúscul: «només pot creure qui abans ha dubtat», venia a dir el pare involuntari de l’existencialisme. Potser per això la seva biografia i pensament contenia nombrosos sismes i, també per aquest motiu, devia ocultar el seu Jo rere multitud de màscares fins a l’extrem de qüestionar-ne, al final, la mera existència: perquè odiava la impostura. Una frase ho resumiria a la perfecció: «En el món sóc capaç de nedar, però resulto massa pesat per a la flotació mística».

Un artista, o un filòsof com Kierkegaard, és abans que res algú que dubta i que, de passada, té prou fe per a seguir endavant. En aquest sentit, i malgrat els aparents canvis formals (períodes, estils, moments), en determinats autors es dóna una forma de coherència que, ben mirat, només és possible copsar retrospectivament. Coherència amb la pròpia obra i amb la genealogia de la que tots, sense excepció, formem part. L’insondable Rothko (un altre apòstol de la pintura feta a base de fe i dubte) ho explicava a la perfecció: «L’obra de cada artista constitueix una faceta diferent de cada etapa, el seu efecte és acumulatiu i funciona com a corol·lari de la fase anterior […] Tenim, per tant, a l’artista portant a terme una doble funció: la de consolidar la integritat del procés d’expressió personal en el llenguatge de l’art i la de protegir la continuïtat orgànica de l’art en relació a les seves pròpies lleis. Perquè, com qualsevol substància orgànica, l’art ha d’estar sempre fluint i el seu ritme pot ser ràpid o lent, però en continu moviment».

Perpiñà és extraordinàriament coherent, en gran mesura, perquè ha sabut mantenir-se allunyat dels artificis plàstics bo i situant-se en un territori liminar que no acaba de ser ni figuratiu ni abstracte i on el color, sovint primari, dictaria el ritme i el caràcter de les obres. La preferència per les formes planes, seguint amb Rothko, s’entén perquè destrueixen la il·lusió i revelen la veritat». Doncs això: fe, dubte, pintura i recerca de la veritat.

Subscriu-te per seguir llegint