Crònica d’un estovament

Tom Hanks és un d’aquells actors que aconsegueix salvar els mobles de qualsevol pel·lícula. Durant la seva llarga carrera (qui ho havia de dir mirant els seus inicis a la comèdia eixelebrada, com a Despedida de soltero o Voluntarios) ha protagonitzat uns quants títols que no estan a l’alçada del seu talent, però ell sempre dona motius per arriscar-se a veure qualsevol cosa. Ho fa aquesta humanitat que irradia i, també, la seva capacitat per madurar en pantalla sense perdre la seva essència: Hanks ha aconseguit sempre escapar dels seus personatges més populars i oferir variacions inesperades de la seva personalitat. El cas més recent és el de El peor vecino del mundo, un film que sembla dissenyat per trencar amb la tradicional imatge de bona persona del seu protagonista (tot i que, fonamentalment, és la crònica de l’estovament d’un individu tirant a esquerp) i torna a demostrar que pot ser el principal focus d’interès de qualsevol projecte. De fet, tot i que és el remake d’una pel·lícula sueca de fa uns pocs anys, és una aposta molt personal, ja que Hanks es va enamorar del film quan el va veure i la seva dona, la també actriu i productora Rita Wilson, va ser qui el va fer adonar que el personatge podia adaptar-se a la idiosincràsia nord-americana.

Aquest «pitjor veí del món» que predica el títol espanyol és Otto, un home vidu i enfadat amb el món que està acostumat a anar a la seva i no tenir cap mena de contacte amb els seus veïns. Tot canvia quan, a la casa del costat, hi arriba una jove parella amb moltes ganes de socialitzar. Per descomptat que Otto es nega en rodó a parlar o conviure amb ells, però resulta que la dona, Marisol, no es rendeix fàcilment i té moltes ganes de compartir amb Otto les contraindicacions del seu embaràs. Per tant, el protagonista va notant que, de mica en mica, sent alguna cosa semblant a la simpatia pels seus nous veïns.

Dirigida per Marc Foster, autor d’èxits com Quantum of solace o Guerra Mundial Z, el millor que es pot dir de El peor vecino del mundo és que no enganya ningú. És evident que beu molt de l’original i que no deixa de ser una posada al dia de films com Gran Torino, però també ho és que resulta entranyable i entretinguda, que la posada en escena és prou correcta i que Hanks, un cop més, se les manega per captar la nostra atenció. Això sí, dues hores i sis minuts per explicar una història com aquesta és clarament excessiu, sobretot quan acaba abusant d’alguns subratllats dramàtics. Al costat del protagonista destaquen Mariana Treviño, Manuel García-Rulfo, Rachel Keller, Cameron Britton, Mike Birbiglia, Kelly Lamor Wilson, Josefine Lindegaard i Elle Chapman.

Subscriu-te per seguir llegint