Un any salvat pels museus

patrimoni 3Els museus de Girona, Figueres, Olot, Palafrugell o Torroella de Montgrí han compensat, amb escreix, la minsa oferta cultural d’origen privat (amb l’excepció de la Vila Casas)

Un any salvat pels museus | MUSEU DEL SURO

Un any salvat pels museus | MUSEU DEL SURO / eudald camps

eudald camps

Si tenim en compte els darrers quinze anys, aquest 2022 que acabem de deixar enrere no ha estat especialment funest per a la cultura. No ho ha estat, en primer lloc, perquè ja no resta massa res per trinxar: el teixit galerístic és pràcticament inexistent a les comarques gironines mentre que el model especulatiu, inherent al mercat, fa que es prioritzi l’efemèride amb coartada cultural (festival) enlloc de l’esforç sostingut en el temps. La major part de la culpa, sigui com sigui, és dels polítics i del seu curt-terminisme infantil: la preocupació pels resultats quantificables (les maleïdes audiències) acaba pervertint, paradoxalment, el que pretenen defensar.

Un any salvat pels museus | MEY RAHOLA

Un any salvat pels museus | MEY RAHOLA / eudald camps

La idea que ens hauria de guiar, formulada per Tomislav Šola, és clara: «Per esdevenir una mercaderia, la cultura necessita deixar d’existir». O, dit d’una altra manera: sotmetre la cultura a la dictadura dels «resultats objectius» és el pas previ a la seva destrucció. En aquest sentit, continua Šola, mentre que la cultura com a mercaderia és un estat de no-qualitat, la museologia o qualsevol altra teoria constructiva presenta una defensa efectiva de la cultura i la vida: «La qualitat generada pel patrimoni —insisteix el de Zagreb— és tot allò que contribueix als valors fonamentals de llibertat». Convé no oblidar-ho: els museus i les seves col·leccions són l’autèntic pal de paller no només d’allò que fórem sinó, i molt especialment, d’allò que podem arribar a ser.

Un any salvat pels museus | MUSEU D’ART DE GIRONA

Un any salvat pels museus | MUSEU D’ART DE GIRONA / eudald camps

La poca cura que tenim del patrimoni i dels museus és una amenaça global. Només així s’explica que pensadors com Boris Groys portin més de tres dècades donant voltes a la qüestió: l’any passat, per exemple, sortia a la llum La lògica de la col·lecció i altres assaigs, un compendi que disecciona tot el que aquí només apuntem. Afirmacions com aquesta segur que desconcertaran a més d’un lector: «Els museus, biblioteques i arxius són espais privilegiats de nous descobriments i porten els visitants a viure experiències involuntàries i accidentals, cosa que internet no pot oferir ja que és un mitjà on la sorpresa pròpia de les troballes hi és totalment absent».

Un any salvat pels museus | PEP IGLÉSIAS

Un any salvat pels museus | PEP IGLÉSIAS / eudald camps

Dèiem que 2022 no ha estat un any especialment funest per a la cultura perquè ja no hi havia massa res per trinxar. Tampoc ho ha estat, en segon lloc, perquè els museus de la demarcació han fet exactament el que s’espera d’ells, a saber, mostrar el seu rostre més emancipat i apostar fort per aquella qualitat de la que parlava Šola i, també, per la responsabilitat envers les col·leccions i els arxius reclamada per Groys. El millor exemple d’aquest darrer requeriment el trobem al Museu d’Història de Girona. L’exposició L’aposta per l’art nou (fins al 28 de maig), comissariada per Rosa Gutiérrez i Jaume Vidal, serveix per reconstruir els itineraris de l’avantguarda a través del fons Santos Torroella de la millor manera possible: anar a les fonts i garbellar-ne els continguts amb mètode i intel·ligència. El mateix es pot dir del projecte que Elina Norandi porta al Museu d’Art, també a Girona: Feresa de silenci (fins al 26 de febrer) és un exercici de responsabilitat històrica en la mesura que recupera de l’oblit una vintena de dones que van gosar proposar una mirada alternativa al monocultiu masculí.

Un any salvat pels museus | MUSEU D’HISTÒRIA DE GIRONA

Un any salvat pels museus | MUSEU D’HISTÒRIA DE GIRONA / eudald camps

Sense deixar del tot el compromís amb el passat i amb els perfils silenciats, el Museu de la Garrotxa, gràcies a Lluïsa Faixedas, ret l’homenatge que es mereix Anna Manel·la (1950-2019) a través d’un llibre i una exposició (fins al 15 de gener) que, com l’autora d’Olot, destaquen per la seva delicada contundència. O, a Figueres: el Museu de l’Empordà, conjuntament amb el MNAC, incorporen la mirada hedonista de Mey Rahola (Lleó, 1897-Vaucresson, 1959) al relat oficial i incomplert del que ha estat la fotografia d’abans i de després de la Guerra Civil espanyola (fins al 9 d’abril). També ha acomplert amb escreix el Museu de la Mediterrània, a Torroella de Montgrí, o el Museu del Suro, a Palafrugell: en temps de crisi, tots, grans o petits, s’endevinen indispensables.

1

F

2

F

3

F

4

F

5

F

Lluny queda aquella època en la que el museu era un simple contenidor d’objectes que es limitava a presentar-los a uns espectadors, sovint, condemnats a la passivitat. Avui, els museus compten amb llocs webs que informen i, al mateix temps, permeten un cert grau d’interactivitat... Amb tot, el canvi més rellevant va arribar amb els programes educatius i amb les anomenades «activitats paral·leles»: formar nous públics és apostar pel futur mentre que, a banda de les exposicions, les taules rodones, projeccions o conferències serveixen per fidelitzar un públic que també es torna més exigent.

Subscriu-te per seguir llegint