Bessons no idèntics

Paul Celan deia que una paraula és un cadàver («eine Leiche») que cal preparar amb cura per tal d’habilitar-lo com a contenidor d’una veu que prové de les altures (o de les profunditats): «Rentem-lo, / pentinem-lo, / i girem-li l’ull / cap al cel». El poeta —sinònim d’artista, però en la seva denominació menys contaminada— seria, si fem cas a Celan, una mena de tanatopràctic dedicat a perseguir aquells atàvics «phantásmata» dels que ja parlava Plató o, si ho preferim, «El Fantasma» —entès com a realitat o real irrepresentable— caracteritzat per Lacan: «allò diferent i disseminant del cos és el que en fa d’ell signe, i del signe fantasma, i del fantasma, simulacre». Res no pot ser dit si abans no es conjura el silenci: potser per això tants artistes han dialogat durant anys amb poetes que correm el risc d’oblidar i, al mateix temps, potser també per això molts d’ells han decidit fixar els versos aeris en el cos de la pintura, encarnant-los per a una nova modalitat d’existència.

A casa nostra no ens manquen exemples brillants d’aquesta fusió de llenguatges: Tàpies incorporava les paraules a les seves obres (o, potser millor, el seu anvers), Miró afirmava no saber quina és la diferència entre pintor i poeta, Gerard Sala pinta quan escriu i pinta poemes, o Perejaume, que gairebé és un oracle. De fet, és aquest darrer qui no es cansa de recordar-nos (amb el seu prodigiós «autografòmetre») com n’és de gràfic el naixement de la pintura: «Maniobrar un dibuix amb maneta, mentre en veiem les ratlles aparèixer i prendre, segons els sembla a elles, formes canviants i contínues que es fan seguir, tot succeint-se a gran velocitat. Encabat, amb un dibuix per on s’hi arribi, retrocedir, per aquelles ratlles, fins a la mà inconeguda que és la traça»; dibuixar, en aquest sentit, seria el verb que enllaçaria, com un pont, l’escriptura amb la pintura.

L’exposició que ara arriba a Girona és una iniciativa de la Fundació Lluís Coromina que tot i no ser original (això de posar de costat les paraules i les imatges o les coses a la sala d’exposicions és extraordinàriament comú) té el mèrit d’haver escollit grans poetes i molt bons artistes. N’hi podria haver d’altres (els abans esmentats, per exemple) però també haurien pogut fer el més imperdonable de tot, a saber, posar de costat figures asimètriques o, per entendre’ns, associar autors mediocres amb creadors brillants. Un altre mèrit, potser el principal, és el d’haver utilitzat material autòcton: l’obsessió pel cosmopolitisme de manual és el que va matant, de mica en mica, la cultura arrelada al territori.

Subscriu-te per seguir llegint