Col·leccionar temps feliços

No va ser durant la postguerra sinó a partir dels anys seixanta del segle passat quan Olot va començar a creure’s (o a sentir-se) artísticament rellevant. La fórmula, simplificant-ho una mica, venia a ser aquesta: vindicar el llegat de l’Escola d’Olot mitjançant un grapat de seguidors, deixebles i fins i tot familiars directes que n’actualitzarien el discurs i l’estil bo i mantenint, això si, un format (aquella pintura que es venia a tant el punt) òptim per a la seva comercialització.

Poc importava aleshores que tot plegat respongués a un esforç de reconstrucció històrica: «Com totes les tradicions —ens recorda Narcís Selles—, no va emanar de la natura, sinó que va ser inventada, utilitzada, negada, restaurada o ressignificada per persones i grups amb interessos diversos, fins i tot contraposats. I no van ser només el tradicionalisme, el falangisme i el nacionalcatolicisme els qui en van fer ús sinó també el regionalisme conservador, el republicanisme, la democràcia cristiana o el liberalisme. I el mite de la pintura paisatgista olotina no el fixa el franquisme, sinó que ve de molt abans». Realitat o mite, en qualsevol cas, que va permetre establir genealogies i, com dèiem, actualitzacions molt diverses que nodririen, al llarg de més de cinquanta anys, un ampli ventall de galeries i de negocis i activitats paral·leles, començant per les inevitables botigues de marcs, el periodisme cultural o la impressió de catàlegs.

Expliquem tot això perquè va ser justament l’any 1958 quan un joveníssim Domènec Moli (Figueres, 1933) va aterrar a la capital de la Garrotxa: l’aprenent de cronista i de crític d’art va començar a publicar els seus escrits, previ pas per Los Sitios, al setmanari ¡Arriba España!, no pas per afinitat ideològica sinó perquè era, bàsicament, la única alternativa al seu abast. Després vindrien les seves col·laboracions a d’altres plataformes editorials com ara Olot-Misión (1965-1979), La Garrotxa (1969-1979), L’Olotí (1979-1988), Doble-Set (1991-1992), Firalet (1992-1994), A 440 Metres sobre el Nivell del Mar (1995-2005) o El Cartipàs (2005-), entre d’altres. Què tenien totes elles en comú: doncs el seu localisme, però no un localisme qualsevol...

De fet, com molt bé il·lustra l’exposició que actualment li dedica la Galeria Àmbit, Domènec Moli sempre ha estat un ésser bicèfal que, a banda de l’art, aconseguia tocar de peus a terra gràcies a la seva estreta relació amb la industria impressora. Doncs això: a la impremta Aubert va aprendre l’ofici i, al cap d’uns anys, va assumir-ne la direcció, activitat que li va permetre continuar amb la publicació de la Biblioteca Olotina, impulsada per Joan Casulà (143 volums); promoure l’edició de la Història d’Olot, de Joaquim Danés i Torras (31 volums, 1977-2002); o, també, imprimir bona part de les publicacions del bibliòfil olotí Miquel Plana i Corcó (1943-2012), amb qui va col·laborar regularment. A Moli res relacionat amb la Garrotxa li és aliè: el paisatge, la història i, per sobre de tot, les persones que li acaben donant sentit.

Només així s’entén que la mostra que acull l’Àmbit tingui la forma, com afirma Duaita Prats, d’un llibre de paret: perquè el que s’il·lustra és tota una vida construïda en base a les relacions humanes i a l’intercanvi de sensibilitats, artístiques o no. En paraules del mateix Moli: «Durant la meva llarga vida només he col·leccionat amics, i la mostra n’és una constatació. Les obres que hi veieu suposen per a mi un record d’artistes amb els quals vaig compartir inquietuds, exposicions, presentacions, debats, controvèrsies... i tot plegat una de les èpoques més increïbles i efervescents de l’art a Olot». O, com apunta Prats: «Amb les obres i els textos hem conformat un autèntic llibre de paret basat en el col·leccionisme ocasional d’algú que en el seu pas pel món haurà acomplert una tasca ingent, i en ella, sense cap pretensió, també ha reunit moltes peces».

Sigui com sigui, al final és la personalitat polièdrica de Moli el què ha permès reunir més d’un centenar de peces i una col·lecció de mirades sorprenent: Comellas, Curós, Plana, Bach, Cesc, Clapera Mayà, Duran, Mir, Mas de Xexàs, Quera, Dalí, Xargay, Fita... I fins a 36 autors que ens parlen d’una època o d’un temps bàsicament feliç.

No fa gaire tancava les portes, després de mig segle, la galeria Les Voltes. També va ser sonada, el 2015, la desaparició de la Galeria d’Art Arcadi Calzada, després de 42 anys. Aleshores ja era evident el col·lapse d’un paisatge galerístic que, fins no fa massa, vivia en la pràctica opulència. Abans, el degoteig de desaparicions ja feia basarda: la Galeria Fons d’Art, la MM Gallery, Art i Traça o 4 Cantons i, fa més temps, les sales Clarà, Vayreda, Joan Prat, Galeria d’Olot, Leonci Quera, Armengol... Totes elles anunciaven la fi d’una època en la qual a les cases encara s’hi penjaven quadres.

Subscriu-te per seguir llegint