La fi del món

A tots els cineastes que encadenen uns quants èxits de critica i públic els acaba passant que, a la primera ensopegada que tenen, hi ha la temptació d’atribuir-los una crisi creativa irreparable. Això és exactament el que li va succeir al guionista, productor i director M. Night Shyamalan, de qui es van arribar a escriure autèntiques barbaritats per haver fet un parell de pel·lícules fallides que no van tenir la resposta esperada a les taquilles mundials. La ximpleria va durar fins que va estrenar La visita, una excel·lent faula de terror, una de les millors que s’han fet de found footage, que va fer prou diners com perquè és parlés d’una «resurrecció» de l’autor. Després van venir Múltiple i Glass, dues joies mai suficientment valorades, la incompresa Tiempo, que estava millor del que es va dir tot i les seves evidents irregularitats, i la sèrie Servant, que s’ha erigit en una de les millors produccions del gènere que s’han vist en una plataforma. Ara torna als cinemes demostrant per què és un dels grans amb Llaman a la puerta, una pel·lícula de terror tan senzilla en els seus plantejaments com profunda en els seus resultats. És d’aquells casos en què un film brilla justament perquè vol obrir més debats que no tancar-los, a banda d’arribar en un moment en què el cinema de terror s’ha convertit en una autèntica garantia per atraure espectadors a les sales.

La història comença amb una família arribant a la cabana enmig del bosc en què es disposen a passar una dies de vacances. Tot és bucòlic i perfecte, l’antídot ideal per fugir de les rutines i els imperatius professionals. Però tot canvia quan apareixen quatre individus i els obliguen a ser els seus ostatges. El motiu és inquietant: asseguren que l’apocalipsi és imminent i que l’única manera d’evitar-lo és que un membre de la família accepti ser sacrificat. Per descomptat que els prenen per bojos, però, i si resulta que és veritat i d’ells en depèn la fi del món? La relació entre uns i altres va guanyant una tensió irrespirable, fins al punt de portar els protagonistes a fer coses inimaginables. Shyamalan construeix un relat molt pertorbador que juga molt bé amb la seva austeritat (uns pocs espais i només set personatges principals: de fet el seu mateix autor admet que donaria per a una obra de teatre) i fa que et plantegis els mateixos debats morals dels protagonistes.

El notable repartiment de Llaman a la Puerta està format per Dave Bautista (la seva interpretació, per cert, està rebent moltes lloances entre la crítica nord-americana), Jonathan Groff, Rupert Grint, Ben Aldridge, Nikki Amuka-Bird, Abby Quinn i Kristen Cui.

Subscriu-te per seguir llegint