L’amistat trencada

Ja fa temps que Martin McDonagh és una de les veus més interessants i singulars del cinema independent, però segurament la seva obra més rodona és Escondidos en Brujas. Aquesta curiosa fusió entre thriller i comèdia negra seguia dos assassins a sou que, tot esperant un encàrrec a la ciutat del títol, acabaven descobrint que el seu cap tenia uns plans inesperats per a ells. Brillava per la seva capacitat de parlar de coses molt serioses amb una ironia desarmant i molt subtil, i també per tenir gags molt estripats sense perdre de vista una inusual sensibilitat. Part del seu èxit residia en la química entre la seva parella protagonista, Colin Farrell i Brendan Gleeson. Ara McDonagh repeteix amb els mateixos actors al seu nou i esplèndid treball, Almas en pena en Inisherin, una altra combinació de gèneres que sorprèn per la seva manera de convertir un punt de partida molt costumista i fins i tot absurd en un veritable tractat sobre la vida rural, la convivència i l’amistat.

Almas en pena en Inisherin situa la seva acció en una comunitat irlandesa i comença quan Colm comunica a Pádraic que ja no vol ser amic seu. No li dona grans explicacions, simplement que ja no vol fet més cerveses amb ell perquè el seu caràcter i la seva manera de veure el món no el deixen avançar. Al principi, Pádraic s’ho pren a broma, com si fos una dèria passatgera del seu vell amic, però de mica en mica es va adonant que Colm ho deia seriosament i que continua amb la seva vida amb la resta d’habitants del poble com si no hagués passat res. Pádraic, que viu amb la seva germana i tenia en Colm una de les seves poques ocupacions, s’obsessiona amb l’actitud del seu antic amic, fins al punt de portar la seva creixent tensió a extrems impensables. Amb una extraordinària atenció al detall (és una d’aquelles pel·lícules que dona valor a cada gest i a cada mirada), McDonagh dirigeix una faula que sap tocar-te totes les tecles: té moments divertits, d’altres de molt emotius, i també inclou passatges colpidors per la seva manera de radiografiar els problemes de comunicació entre els individus. Sense descuidar el fet que, malgrat parlar d’un lloc i un temps concrets, tot el que hi passa interpel·la l’espectador com poques vegades ha passat últimament en una pantalla, sobretot perquè reflexiona sobre la vida i la mort amb molta perspicàcia.

Al costat de Farrell i Gleeson, que hi tornen a demostrar una sintonia enlluernadora, també destaquen uns memorables Kerry Condon i Barry Keoghan, que protagonitzen una de les millors escenes de la pel·lícula.

Subscriu-te per seguir llegint