El veí inquietant

El cinema de terror insisteix a reprendre els vells temes, però hi ha autors que aconsegueixen posar-los al dia amb una mirada tan renovadora com punyent. Mirem el cas de El extraño, per exemple. Sobre el paper podria semblar un de tants thrillers basats en les formes que va adoptar el gènere durant els anys 90 i que bevien sense manies de la inspiració de La finestra indiscreta en concret i de Hitchcock en general. Però una vegada la veus t’adones que t’has deixat endur pels prejudicis: no només mira als seus referents amb respecte, sinó que és una modernització molt treballada que tracta temes molt candents, fins al punt que aconsegueix interpel·lar-te a cada seqüència. Gran part del mèrit és de la directora Chloe Okuno, que debuta rere la càmera i demostra una extraordinària habilitat per renovar un material que aparenta estar molt desgastat per les revisions. El film, a més, té el do de ser molt pertorbador, entre d’altres coses perquè ens mostra realitats que percebem com a properes i que ens emmiralla a les nostres pròpies disjuntives morals.

La protagonista de El extraño és Julia, una noia nord-americana que se’n va a viure a Bucarest perquè el seu marit hi ha trobat una gran oportunitat professional. La decisió no ha estat fàcil per a ella, perquè no té res a fer durant el dia i a més no coneix ningú. Es passa les jornades esperant el que seu home torni a casa, amb l’agreujant que els seus horaris són cada cop més imprevisibles, i se sent del tot anul·lada com a persona. Una nit, s’adona que el veí de la finca que hi ha al davant de la seva l’observa des de la foscor. No és una mirada qualsevol. És penetrant, invasiva, i la Julia se sent que amaga una personalitat freda i segurament violenta. Quan veu a les notícies que la policia busca desesperadament un assassí de dones que decapita les seves víctimes, la protagonista comença a sospitar que el seu veí és el culpable dels crims. Però topa amb la incredulitat del seu marit, que ho atribueix a que se sent sola, i també amb la de les autoritats del país, que la veuen com una estrangera amb problemes d’adaptació.

Plantejada com un crescendo de suspens que t’acaba portant al seu terreny, El extraño treu molt suc d’una premissa aparentment convencional que s’acaba tornant una paràbola sobre la indefensió femenina en un món dominat per la indolència dels homes. Entre les claus de la seva solvència hi ha un clímax brillant que juga molt bé amb les nostres expectatives i la magnífica interpretació de Maika Monroe, que ja va donar la justa mesura del seu talent a la gran It Follows.

Subscriu-te per seguir llegint