Els punts d’inflexió

El Festival de Málaga acostuma a ser l’aparador dels grans títols del cinema espanyol dels següents mesos. A la passada edició, Cinco lobitos s’hi va presentar en societat i ja apuntava que es convertiria, com així ha estat, en una de les principals triomfadores de la temporada de premis. Fa pinta que Matria serà la seva successora en molts aspectes, perquè també parteix de la relació entre mares i filles, i també ha rebut l’aplaudiment unànime per les seves memorables interpretacions. Sigui com sigui, aquest film d’Álvaro Gago Díaz s’adscriu a un estil últimament molt conreat pel cinema espanyol que consisteix a fer una radiografia social molt directa i sense retòriques que treballa molt bé l’evolució, i fins i tot les trencadisses, dels models de família tradicionals. I ho fa, a més, donant un protagonisme als punts de vista femenins que defuig tot clixé i s’endinsa en els seus nombrosos matisos.

La protagonista de Matria és Ramona, una dona que ja passa dels quaranta i que sobreviu com pot a la precarietat laboral del seu poble de la costa gallega. La dona fa autèntics equilibris per tenir diverses feines, l’única manera que té de reunir els recursos necessaris per ajudar la seva filla Estrella. Però quan la noia comença a prendre les seves pròpies decisions i aplana el terreny per subsistir sense la seva mare, Ramona s’adona que, per primer cop en molt temps, pot tenir cura de la persona que més oblidada tenia: ella mateixa. Matria funciona dos nivells molt definits: en un, el director fa un retrat molt curós del paisatge, convertint aquesta comunitat costanera i els seus espais en un personatge més de la història; a l’altre, fa un estudi molt treballat dels personatges, que transpiren molta veritat i a la vegada es converteixen en el símbol d’unes diagnosis socials que la pel·lícula aborda amb valentia. En aquest sentit resulta decisiva la interpretació de María Vázquez, que es va alçar amb un merescudíssim premi al Festival de Málaga.

Al seu costat destaquen secundaris tan efectius com Santi Prego, Soraya Luaces, Tatán, Susana Sampedro, Francisca Iglesias Bouzón i Sergio Baleirón. Per cert que Gago Díaz té la intel·ligència d’evitar que la història sigui massa discursiva i aconsegueix que els seus 90 i escaig minuts es tornin un viatge emocional de primer nivell.

Subscriu-te per seguir llegint