En algun lloc del temps

Hi ha pel·lícules en què sembla que res pugui fallar i que es convertiran en objecte de culte instantani. 65 era, fins al moment de la seva estrena, una d’elles. Què podia sortir malament en un film de ciència-ficció protagonitzat per Adam Driver i que se situa a l’era dels dinosaures? Doncs ha resultat que unes quantes coses: a banda de quedar per sota de les seves expectatives comercials (tot i que no tant com la seqüela de Shazam!, el gran fracàs de la temporada), la crítica nord-americana no ha tingut pietat amb el que consideren una oportunitat perduda. N’hi ha per tant? És cert que 65 promet molt durant la seva introducció i després cau en llocs comuns, que no treu prou punta a la situació que planteja i que, quan s’acaba, et fa la sensació que ja l’havies vist però explicada d’una altra manera. De fet, s’hi detecten unes quantes referències, des de El so d’un tro de Ray Bradbury fins a El planeta dels simis, però per descomptat que comptar amb aquests ressons encara la fa perdre més per comparació. Ara bé, els fans de la ciència-ficció tindran on agafar-se. És indiscutiblement entretinguda, funciona bé quan juga a ser una posada al dia de Predator i Adam Driver és un actor capaç de sostenir qualsevol metratge. I el millor de tot, només hi dedica 93 minuts, que sempre és d’agrair.

El protagonista, Mills, és un astronauta que durant una missió d’exploració acaba patint un accident i es desperta en un planeta inhòspit que al principi no reconeix. Però no triga a adonar-se que en realitat és la Terra, però resulta que ha viatjat 65 milions d’anys enrere. Per tant, està envoltat de dinosaures i tot tipus de criatures que veuen en un humà un simple aperitiu. Juntament amb Koa, una altra supervivent, Mills haurà de posar a prova el seu instint de supervivència per poder travessar el planeta i enviar un senyal perquè els salvin. Pel camí haurà de prendre decisions inesperades perquè aquesta versió de la Terra amaga més paranys del que es pensava.

Els directors Scott Beck i Bryan Woods, autors de la notable La casa del terror, ofereixen una epopeia ben resolta tècnicament que té en la intranscendència el seu principal enemic. No acaba de ser una sèrie B ni és una superproducció prou carismàtica que se’t quedi a la memòria. És un entreteniment millor plantejat que resolt que té en Driver la seva veritable raó de ser i que segurament tindrà més atenció a les plataformes que en el seu pas per sales. Al costat de Driver només hi trobem tres intèrprets més: Ariana Greenblatt, Chloe Coleman i Nika Williams.

Subscriu-te per seguir llegint