I els Tosquelles que vindran

girona 3Mireia Sallarès revisa en clau fílmica la figura imprescindible de Francesc Tosquelles, algú que va saber atansar la salut mental a la resta de qüestions que afecten a la condició humana

I els Tosquelles que vindran | E. CAMPS

I els Tosquelles que vindran | E. CAMPS / eudald camps

eudald camps

Al text que serveix per presentar l’exposició de Mireia Sallarès se’ns explica que això de la «història potencial» és un concepte encunyat per l’artista i escriptora Ariella Aïsha Azoulay que, a grans trets, ens convida a anar més enllà del relat historiogràfic oficial per recuperar les veus silenciades i totes les realitats que ens han volgut ocultar. Sigui com sigui i sense desmerèixer el «descobriment» d’Aïsha, potser caldria recordar que Nietzche ja proposava quelcom molt similar a El crepuscle dels ídols (1988), és a dir, una deconstrucció de la cultura i de la història mitjançant la inversió de la racionalitat. De fet, Aïsha no seria la mateixa sense Foucault: el francès assumia el prisma nietzschià i optava pel mètode genealògic que, en el fons, era un antimètode centrat en els subjectes més allunyats de la normativitat. I encara més: la seva Història de la bogeria (1961) segur que ocupava un lloc privilegiat a la biblioteca de Tosquelles....

Obviar a Nietzsche i a Foucault és un exemple excel·lent per entendre quin és l’enorme potencial de la història: pot ser reescrita ad infinitum des d’on es vulgui, inventant orígens i reflotant interlocutors insòlits i, òbviament, establint una nova jerarquia dels fets. Amb tot, els fets són tossuts. I és que l’existència d’un ésser tan extraordinari i singular com Tosquelles només s’explica en un determinat context com ara el de la Reus prebèl·lica (anys trenta del segle passat, amb la Mancomunitat i la Segons República encara vigents) que, de la mà de figures com Emili Mira (mentor de Tosquelles), posaria les bases de la psiquiatria moderna. O no: més que posar les bases, el què farien figures com el mateix Tosquelles és atansar les qüestions referents a la salut mental a la resta d’assumptes que afecten a la condició humana, començant pels mèdics i acabant pels polítics i culturals.

Sigui com sigui, i en continuïtat amb l’etapa catalana, el període clau en la definició de les aportacions que atorgaran un paper revolucionari a Tosquelles és el seu pas per l’hospital de Saint-Alban-sur-Limagnole, entre 1940 i 1962. Allí coincidí amb el Dr. Lucien Bonnafé, Paul Éluard, Tristan Tzara, George Canguilhem o Frantz Fanon entre altres figures nuclears...

Però tornem al present i a Girona. És important recordar que la mostra de Sallarès només s’explica (té el seu origen) si reculem al 2017. És en aquell any que Joana Masó, com a investigadora de la Universitat de Barcelona, juntament amb Carles Guerra, aleshores director de la Fundació Antoni Tàpies, inicien i organitzen una recerca de gran abast per recuperar la figura del metge i intel·lectual català. Gràcies a aquella investigació titulada El llegat oblidat de Francesc Tosquelles i, no cal dir-ho, als anys de recerca prèvia, s’ha pogut aprofundir en les aportacions científiques i intel·lectuals de Tosquelles, en la recuperació, traducció i edició dels seus textos així com en el coneixement dels entorns mèdics i intel·lectuals que el van marcar en diferents períodes de la seva trajectòria en psicoteràpia. Doncs això: el mèrit de Sallarès és el d’haver sabut aprofitar tot el que ens explica la història convencional per desplegar-ho en multitud de direccions i registres sorprenents. O, tirant de metàfora vegetal: el video aconsegueix fer brostar del dur i eixut pinyol del passat una col·lecció de veus i mirades d’un cromatisme brillant i al mateix temps inquietant.