Pintura domèstica

Ho hem dit altres vegades: Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) no es conforma amb anar generant icones més o menys adaptades al gust del consumidor —tot i que, en aquest sentit, demostra una més que notable habilitat quan s’ho proposa— sinó que opta per desplegar-se, fidel a la seva particularíssima iconografia, per multitud de formats i suports que poden anar des de la il·lustració periòdica, passant per la policromia de pedres de riu, fins als políptics inclassificables i, sovint, amarats d’ironia gràfica. És a dir: hom pot trobar la pintura vital de Lourenço en quasi tots els formats imaginables tot i que, com explicava Maria Palau ja fa uns quants anys, el seu gest és inconfusible: la seva pintura «suggereix molt més del que mostra i això, en els nostres temps de predomini cruel d’imatges radicals i tan poc evocadores, és un privilegi per als sentits».