Nando Cruz: «Els macrofestivals acaben sent un embut que s’endú tots els recursos»

«El que falla no és el menú; és el macro restaurant». Així de clar s’expressava Nando Cruz a finals de novembre de l’any passat a través del seu perfil de Twitter, coincidint amb el dia en el qual Primavera Sound havia anunciat el cartell per a la seva edició de 2023. Aquesta piulada resumeix en bona part la idea del llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península), en el qual el periodista barceloní dissecciona amb gran precisió els grans festivals de música: de la corrupció econòmica i moral, els impactes a mitjà i llarg termini que tenen en el turisme i el medi ambient, els escàndols polítics i econòmics i les conseqüències nefastes per a la música que impliquen.

«Juguen amb millors cartes a l’hora d’aconseguir als artistes més desitjats» afirma el periodista musical sobre uns festivals que «ho han acabat tenint tot de cara». En opinió la seva opinió, un dels avantatges d’aquests esdeveniments massius és que «reben els diners públics que se’ls nega a altres propostes més petites o a col·lectius més modestos», sovint basant-se només en l’impacte econòmic que poden generar en el territori. 

Nando Cruz defensa que aquests festivals, contra el que pugui semblar, perjudiquen el circuit de música en viu: «Acaben sent com un embut que s’endú tots els recursos i això que fa acabin atraient més públic». No obstant això, «quan acaba la temporada dels grans festivals, molts ciutadans es troben absolutament desatesos perquè falta oferta musical fora de temporada».

Un dels episodis de Macrofestivales està dedicat a l’ansietat que la gran oferta de concerts, sovint concentrada en tot just uns dies, pot provocar als aficionats a la música. «Quan assisteixes a un festival com el Primavera Sound, per exemple, hi toquen el millor del millor i de molts estils diferents. El problema és que no pots assumir 200 concerts en una setmana perquè el teu cervell no està preparat» apunta l’autor. «És com si et prohibissin menjar durant un any i, de cop, et diguessin que entris en un restaurant i mengis tot el que vulguis. Aquests empatxos el que fan és generar un sentiment de frustració en l’autèntic melòman» afirma Cruz, que també subratlla que, «per descomptat», hi ha gent que «s’ho passa molt bé en aquesta classe d’esdeveniments, però més enllà de la música».

El capital nord-americà

L’entrada de capital nord-americà als principals festivals espanyols, és ja un fet. Cites històriques com el Viña Rock, el FIB o el Sónar compten actualment amb capital provinent de l'altra costat de l'Atlàntic. Per l'escriptor, aquest interès suposa una «paradoxa»: «Els fons d’inversió dels Estats Units, és a dir, d’un país on l’administració no pot posar diners públics en negocis privats, perquè és quelcom inimaginable, estan comprant festivals espanyols on l’administració sí que posa diners». Segons el periodista, aquests inversos han vist un gran negoci en aquest tipus d’esdeveniments on «poden posar una cervesa a 7 euros o prohibir entrar menjar el recinte, i ningú diu res».

El llibre també posa l’accent, entre altres temes, en la precarietat laboral que pateixen molts dels treballadors dels festivals. «Encara que als festivals ens ho passem molt i bé i quan comença a sonar la música ens oblidem de tot, sovint oblidem que perquè un grup pugi a l'escenari, hi ha un munt de gent treballant al darrere». Basant-se en l'estructura dels festivals que ha analitzat pel llibre, l'autor sosté que aquests accentuen el classisme. «Hi ha gent que s’està emportant un milió i mig d’euros per una hora de feina, i al costat hi ha un treballador que ha cobrat 5 euros per una hora de feina» apunta.

Malgrat que des de fa uns anys moltes de les principals cites musicals que tenen lloc a Espanya han redoblat esforços per vendre un missatge ecologista, el cert és que «un macrofestival per definició és insostenible». I és que per l'autor aquests festivals viuen d'aplegar a molta gent, sovint provinent de molt lluny, atès que no estan concebuts pel territori. «El que és insostenible és justament el desplaçament de públic. El turisme massiu és contrari a qualsevol recomanació de reducció de la petjada ecològica».

Preguntat per què pot fer la ciutadania davant d'aquest fenomen creixent, el periodista aclareix que ni els artistes ni el públic són responsables de les conseqüències negatives que comporten els macrofestivals. «Com a ciutadans, el que podem fer és pressionar a l'administració perquè prengui una sèrie de mesures, atès que hi té una gran responsabilitat i sovint es desentén dels abusos que pateixen els assistents o de la precarietat laboral a la qual es troben sotmesos molts treballadors» conclou.

Subscriu-te per seguir llegint