La intimitat creativa

El galerista Richard Vanderaa s’ho ha fet venir bé per convertir la seva darrera proposta en una triple reivindicació. La primera és la que afectaria a la figura de Joan March: conegut sobretot per la seva dilatada trajectòria en el món del còmic, el de Granollers (a la manera d’un Basquiat o d’un Garcia Sevilla) ha trobat en la pintura l’espai de llibertat absolut on projectar, servint-se dels rudiments de la plàstica (taca, color, gest, grafisme), un univers mental tan inabastable com fascinant. De fet, és com si March traslladés a la pintura la lliçó de Joyce (el fluir aparentment anàrquic de l’Ulisses es basa en això) i, per extensió, de la mal anomenada literatura de l’absurd: beckettià fins a la medul·la, l’artista aclapara l’espectador amb una iconografia que no pot (ni vol) ser desxifrada. Ho explica molt bé Ole Bouman: «L’estètica té a veure amb l’art, però no necessàriament l’art té a veure amb l’estètica».

Qui també ho tenia meridianament clar (i aquesta, més velada, vindria a ser la segona reivindicació de Vanderaa) era l’enyorat Manel Clot: quan afirmava que March era el «continuador d’un món que basa tot el seu contingut i les exterioritzacions del seu discurs en un repertori exclusivament existent en la seva ment (ja que) l’experiència pictòrica de l’artista ha estat, al llarg dels anys que fa que pinta, l’escenificació sobtada, sincopada, d’aquest bagatge fruit de l’experiència» el què feia, en el fons, era reflotar la maltractada subjectivitat del creador isolat o, com ell preferia anomenar-ho, la intimitat on arrela el sentit de l’art. En paraules de Clot: «Ens situem així davant, o dins, de l’espai d’intimitat per antonomàsia, oposat per definició a la idea d’espai públic, l’espai íntim en què s’esdevenen tot tipis de cataclismes, però també l’espai característic que configura igualment la pròpia aparença, com en una mena de subtil desplaçament significant i, en conseqüència, l’espai on la subjectivitat s’acaba refermant d’una manera força indiscutible, potser, aquí sí, com un intent últim de supervivència».

L’espai de la subjectivitat, doncs, és l’espai de l’art. I de la pintura. Aquesta seria, finalment, la tercera reivindicació implícita en la proposta de Vanderaa: posar en valor la pintura com a pràctica genuïnament contemporània i, de passada, fer més pregona la poca presència de la plàstica en els nostres centres d’art, molt més preocupats en il·lustrar les tesis dels comissaris de torn (és allò de «la paraula pintada» de Tom Wolff) que no pas en habilitar relats imprevistos.