Ho semblava d’entrada i, amb el pas del temps, ho podem afirmar sense por a equivocar-nos massa: tota l’aventura creativa de Joaquim Chancho (Riudoms, 1943) neix de l’intent sistemàtic de descobrir la part humana que hauria de contenir qualsevol discurs formal. És a dir: si bé és cert que, des dels seus orígens, la pintura de Chancho s’ha basat en l’aplicació sobre el pla de principis extrets d’una sintaxi netament formalista, d’una escriptura gestual i geomètrica, no és menys cert que aquest procés s’ha vist sotmès a un rigorós anàlisi deconstructiu que, al final, ha donat com a resultat obres profundament orgàniques. Per això hom pot parlar de paisatges anímics o, fins i tot, de cartografies existencials: perquè el ball de línies sumat a les imperfeccions del pla conformen una mena de diccionari pulsional que, més que parlar-nos de la geometria, ens parlen de l’anhel humà per a apropiar-se-la. La maduresa de Chancho ens demostra que, rere els grans discursos, sempre ens resta l’essència de la pintura (allò que els artistes anomenen la «pintura-pintura»).
Pintura i una geometria que no només no és asèptica sinó que conté, en potència, l’univers sencer. Ens ho recordava, per citar algú que hauríem de considerar proper, en Juan-Eduardo Cirlot en el seu llibre sobre pintura abstracta de l’any 57 —dedicat, per cert, a Antoni Tàpies— on ens deia el següent: «...hojeando la obra de Poincaré y Einstein, Fundamentos de la Geometría, advertimos dos esquemas gráficos muy interesantes; su aspecto, dada nuestra dedicación en aquellos instantes a la pintura abstracta, no podía dejar de llamarnos la atención. Una reunión de círculos y otra de cuadrados servían a los científicos aludidos para expresar la vivencia (y la concepción) de un universo infinito, en un espacio plano, y un universo finito en un espacio curvo. ¿Significaran los rectángulos y los círculos que, intuitivamente, aparecen en la pintura de muchos abstractistas, en último término, la obscura predisposición a situarse en uno u otro mundo? Siendo, a fin de cuentas, más familiar para nuestra humana limitación la idea de un universo cerrado, ovoide o esférico, ¿no es una paradoja incalculable que el racionalista ángulo recto sirva precisamente para expresar la irracional noción de la posibilidad de continuidad infinita?».
Joaquim Chancho ens regala una possible síntesi al dilema entre obertura i hermetisme plantejat per Cirlot: algú ha vist en les seves pintures mostres d’una geometria desconstruïda, un diàleg permanent entre el gest i la matriu; també s’ha fet notar la tensió existent entre els materials que l’artista utilitza —pintura, per sobre de tot—, l’espai que els configura i el signe que sorgeix del gest; el que resulta clar és que el recorregut iniciat i reiterat per Chancho —la idea de la reiteració o de l’actuar recursiu és fonamental— ens porta, precisament, a un espai definit per la distància existent entre la possibilitat humana, la seva realitat biològica, i la freda estructura inherent a tot ordre geomètric.
En aquest sentit, crítics d’art com la nord-americana Rosalind Krauss —autora d’un interessant assaig dedicat, precisament, a analitzar la presència de la retícula en la pintura abstracta del segle XX— s’han adonat que aquest tipus d’estructures, entre altres coses, anuncien la voluntat de silenci de l’art modern, la seva hostilitat envers la narrativa o el discurs; del què es tracta, en darrera instància, és de llegir la proposta de Chancho partint dels seus riscos formals. Pintures, com teixits, que es mantenen cohesionades gràcies a un entramat de relacions que reprodueixen fins als seus límits el joc entre verticalitat i horitzontalitat; obres que mantenen una particular latència del gest, una memòria gràfica permanent que ens indica quin ha sigut el recorregut incisiu resseguit per l’artista. Geomètric, massa geomètric però, també, humà, massa humà.
Han calgut diverses complicitats per convertir, contra pronòstic, aquest espai del Ripollès en un dels referents de l’art contemporani a casa nostra. Començant per l’artista Gerard Sala, que n’és el gran agitador (la seva pintura és com un sismògraf poètic capaç de detectar els ritmes subterranis que animen el paisatge), a l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses hi han passat creadors com Assumpció Mateu, Mayte Vieta, Francesc Artigau, Alfonso Alzamora, Pep Admetlla, Glòria Muñoz, Niebla, Quim Domene, Jordi Isern, Isidre Manils i un llarg etcètera amb figures igualment destacables.
