La sensació d’estar arribant al final d’una època ni és nova ni és exclusiva del món de la cultura. Amb tot, és en el terreny de la visibilitat (cultural, lúdica, publicitària, tant se val) on aquesta sensació adquireix la categoria de certesa: l’emancipació de les imatges, fins i tot en relació a la realitat, ha convertit en obsolets determinats coneixements manuals vinculats a la matèria. La fórmula, caricaturitzant-la un xic, no deixa de ser perversa: «En l’era de la informació —vindrien a dir els més entusiastes— saber fer coses és molt menys important que disposar dels recursos necessaris a l’hora de delegar». Per entendre’ns: es pot dibuixar sense agafar mai un llapis, pintar sense tocar cap pinzell o, com podem constatar cada Sant Jordi, és possible publicar llibres sense tenir la més mínima idea d’escriure (i que ningú ens mal interpreti: molt més penós és creure, a l’extrem oposat, que l’art es redueix a l’habilitat manual o al domini d’unes determinades pràctiques).
Sigui com sigui, i per fortuna de tots plegats, sempre hi ha qui sap mantenir la calma i romandre tossut en aquell espai intermedi (el «Mesòtes» aristotèlic) on les mans coincideixen amb el pensament. I, per desgràcia nostra, aquesta mena d’iniciatives conciliadores gairebé sempre sorgeixen al marge de l’oficialitat. El millor exemple històric segueix essent aquella Bauhaus somiada per Walter Gropius durant la República de Weimar, és a dir, un espai de confluències destinat a potenciar la creativitat. O, més proper a nosaltres, l’Estudi Admetlla-Amagat on, des de fa més de tres dècades, aquest dos artistes que ara exposen a Benedormiens assagen de dur a terme la utopia: «Això no és una Acadèmia —explicaven no fa massa—, és un taller, un estudi on fem moltes coses a banda de pintar»; «coses» com ara tutories de suport i seguiment de projectes d’alumnes de Belles Arts o d’Arquitectura, però també d’Enginyeria, Disseny industrial o qualsevol disciplina que vulgui ampliar els seus límits reglats amb experiències i coneixements de naturalesa molt més «artística». D’aquí la influència de Gropius: «Intentem fer una mena de càpsula Bauhaus, un lloc on la teoria i la pràctica formin part d’un mateix programa».
Expliquem tot això per indicar quin és el recorregut que hauria de fer el visitant de l’exposició de Castell d’Aro: el apunts d’anatomia de Pep Admetlla o les obres de Jordi Amagat vindrien a ser la part més visible (i fins a cert punt superficial) d’un viatge marcat pel desig de coneixement i l’amistat (tal i com l’entenien, per exemple La Boétie i Montaigne).
