Després d'adoptar la potser arriscada però no per això menys clarificadora decisió de The Majoress figuerenca de dissoldre el pacte i fer fora del govern el PSC (CxF va sortir també, però motu proprio, confirmant que va ser més una incorporació de Casellas que de Felip), els restants de CiU es podien haver configurat, fent un paral·lelisme fílmic, a la manera de Los siete samurais, o de Los siete magníficos, sigui en l'antiga versió que comptava en el repartiment amb famosos com Yul Brynner, Steve McQueen, Charles Bronson, Eli Wallach, James Coburn o Horst Buchholz, o en l'actual remake liderada per Denzel Wahington (els altres no els conec), lluitant contra els desafiaments d'una ciutat que encara ni sap com és i molt menys com vol ser, ara que està a prop d'arribar a tocar el cel del somni «armanguesià» dels cinquanta mil habitants.

Però no, la força destructora del catindependentisme o, en aquest cas, més concretament, raons més casolanes i personals, com les idees progressistes del divorci han fet amb el matrimoni, han arribat a soscavar els principis d'allò que catòlicament semblava quedar unit fins que la mort (o és degut al fet que UDC si no és morta està agonitzant?) ho separés i precisament els democratacristians, enmig del vendaval, van abandonar el vaixell en una barca que, com s'ha vist finalment, no tenia ni timó ni rems i els conduïa d'una possible «Guatemala» a una evident i preclara «Guatepeor». La democràcia cristiana abandonant la dreta catalanista per intentar conformar un front d'esquerres i antisistema! Deu meu, Senyor, el surrealisme figuerenc és una deu de cabal inesgotable.

I és així com l'equip de govern ha quedat constituït de manera que, si els volem trobar algun altre paral·lelisme, haurem d'anar al futbol i recordar aquella davantera del Real Zaragoza que, amb Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra, va ser reconeguda com la de los «cinco magníficos», cosa que, és clar, als de Figueres els queda per demostrar.

Més dies que llonganisses tindrem per anar parlant del nou panorama polític figuerenc però, pels moments, diguem que els regidors del PDECat tenen davant seu un desafiament que, si d'una banda pot resultar en part anguniós, de l'altra és un repte que a qualsevol li faria pujar l'adrenalina i sortir guanyador.

Perquè encara que es diu que amb cinc regidors és impossible governar, jo sóc dels qui diferencien la tasca parlamentària de l'executiva encara que, en els casos locals, s'entremesclin: en les votacions hauran de pactar (també havien de fer-ho amb els antics socis i els acords no eren fàcils), però la gestió de govern, amb ganes i dedicació, es pot portar perfectament perquè, carai, a la plantilla funcionarial municipal es té de tot. I així, blanc ou noir, manque ou passe, el fracàs però també l'èxit no s'haurà de compartir i els electors, a les properes, ho podem tenir més clar.