El Cortijo és un forat en el temps, i els forats en el temps s'agraeixen, en èpoques anava a dir que convulses però prefereixo dir-ne ridícules. Si només d'entrar al forat en el temps et reben amb una copa de sangria, com és el cas, un abomina del present, renega del futur, i oposita a instal·lar-se per sempre en el passat.

Ja que Jordi Puig ha editat un extraordinari llibre de postals històriques de la Costa Brava dels anys 60 i 70, res millor que fer-ne la presentació en plens anys 60-70. Per traslladar-nos a tots a aquella època, ens convoca a El Cortijo, sala flamenca de Roses. Un aixeca el nas i pot ensumar a l'aire el perfum de Juanita Reina, encara que mai no hi hagués estat, un escolta bé i sent la veu de Juanito Valderrama, encara que mai no hagués trepitjat la fusta d'aquest tablao. Un capote de passeig, d'or i blau, emmarcat a la paret, rep el visitant, al costat de fotos en blanc i negre d'antigues estrelles de la copla i el flamenc i d'una foto gegantina -ocupa tota una paret- també en blanc i negre, d'una ciutat presumeixo que andalusa, potser Ronda, o Guadalete o vagin vostès a saber, no la conec. A dins, vanos de tot tipus adornen les parets, en les quals no falten tampoc reixes de finestra, sense gitana morena a l'altra banda a la qual festejar quan els pares dormen. Sofàs d' escai, cadires de sòlida fusta amb seient de palla trenada, fanals de paper penjant del sostre, parets estucades i, enmig de tot, Paco de Lucio, creador i alma mater del local i d'altres de semblants que han estat funcionant per la zona de Roses. Madrileny de 85 anys, ja no balla, però queden per a la posteritat cròniques del seu pas per les amèriques quan era jove, que el qualificaven del «ballarí més guapo que mai ha actuat al país». Explica Paco de Lucio -el seu nom artístic data de 1948 i és per tant anterior al del guitarrista Paco de Lucía- que va ballar per últim cop l'1 de gener del 2000, «perquè volia entrar al nou segle ballant». A veure qui és el guapo que li diu que el nou segle començava l'1 de gener del 2001. Aixafar la guitarra a un flamenc ha de ser doblement dolorós.

El que havia de ser la presentació del llibre de postals d'en Jordi Puig es desdobla també en homenatge a Paco de Lucio, l'home que creu haver entrat ballant al nou segle. A les postals de Puig hi surten tricornis, ases carregats de ceràmica -vaig conèixer un extremeny que en manejava un, i em deia mirant a la platja que mai hauria pensat veure tants pits, que li encantava, però que ai de la seva xicota si se li acudís destapar-se-, platges desertes, cales sense urbanitzar i, per descomptat, ballarines i ballarins de flamenc. Potser en alguna sortia el ballarí més guapo que mai ha trepitjat Amèrica. Homenatge i presentació no podien, per tant, acabar sense espectacle flamenc. Sonen en l'antic tablao les notes de Bodas de sangre o El amor brujo o el Bolero de Ravel. Jo què sé, no en conec cap.

I un espectacle flamenc no pot acabar sense clavells a l'escenari, així que quan encara ressona l'últim cop de tacó, corro a arrencar una flor que havia vist en un gerro a l'entrada i la llanço. La falta de pràctica i la forma poc aerodinàmica de les flors, fa que quasi tregui un ull a una espectadora i que la flor caigui mansament en un racó del tablao, sense que ningú repari en ella. Només l'encarregat del local, que la recull, la reconeix i se'm dirigeix a la manera andalusa.

- Pero si es de aquí, jodío! Este clavel es de los nuestros. Serás jodío.

I doncs, què. Ja ho diu la copla de Salvador Guerrero, que « las cosas que tiene España/no las tiene el mundo entero,/porque aquí mientras te engañan/te van diciendo ¡te quiero!».