A les aules de l'institut Muntaner de Figueres no es podia parlar de política després de la Guerra Civil, però a l'inici dels anys 40, en plena II Guerra Mundial, entre els alumnes ja es perfilaven dos bàndols, els germanòfils i els filoaliats. A vegades sorgien picabaralles entre ells i un dia, a classe, el professor va expulsar els partidaris d'Anglaterra. «Els del darrer banc, al carrer», va dir-los. Es van aixecar tots i es van endur el banc -enmig de la hilaritat generalitzada de la classe- per asseure's al passadís. Entre ells, al capdavant, hi havia Narcís Oliveres i Terrades.

L'anècdota -explicada pel meu pare, company seu de classe i de banc- ja ens perfila, de ben jove, la seva personalitat. Advocat i gerent d'empresa, el passat familiar -era descendent del republicà Abdó Terrades- pesava i condicionava.

Integrant del nucli fundador de l'Assemblea de Catalunya, no va dubtar a posar-se al costat d'un altre líder polític figuerenc, el mític Josep Pallach, quan va crear el Reagrupament Socialista i Democràtic, a les acaballes del franquisme.

La pràctica desaparició d'aquella formació, per la mort sobtada del seu creador, va deixar Oliveres orfe de militància política. El 1981 va entrar a Unió, captivat pel programa social de la formació que, més tard, el va decebre de ple i va abandonar per entrar a CDC. El 1982 fou elegit senador. Aleshores li vaig fer de cap de premsa, de xofer, de confident... En aquella campanya va sobtar que ja s'havia après el reglament del Senat abans de ser elegit. Gosaria a dir que ningú més ho ha fet.

A partir d'aquell moment va destacar com a orador i com a polemista, però també com a persona de diàleg i de consens. Jordi Pujol el va cridar al Govern i durant menys d'un any va ser conseller de Comerç. Al seu despatx del Palau Robert se'm mostrava engrescat per poder aconseguir l'Escola d'Hostaleria per a Figueres. El projecte no va ser una realitat fins anys més tard. Va tornar al Senat i es va retirar al cap de 12 anys com a càrrec electe.

No va abandonar la política. Com a militat de CDC va anar teixint complicitats i va ser un abanderat de les tesis independentistes. Ara compartíem debats i il·lusions dins del Partit Demòcrata (PDeCAT). L'1 d'octubre va anar al seu col·legi electoral, a les 7 del matí, a defensar les urnes i va ser el primer a votar. Teníem converses pendents, un dinar emparaulat per aquest mes... Descansa en pau, Narcís.