Totes les absències ens sorprenen. La de l' Eduard Puig no n'ha estat una excepció. Cal recular a l'any 1991 per saber que després d'una malaltia traspassava Ramon Guardiola, president de l'Institut d'Estudis Empordanesos (IEE) des de 1986. Davant aquesta situació el vicepresident, Josep Maria Bernils, i el president accidental, Dr. Albert Compte, cercaven qui podia continuar la seva tasca per tal que la institució prosseguís exitosament. Va ser així com, per una part, van convidar Eduard Puig a formar-ne part i, per l'altra, a qui escriu aquestes línies. I, amb el sí com a resposta, ens vam incorporar a la junta de l'Institut, ell en qualitat de president i jo mateixa com a vocal, per prosseguir com a secretària i coordinadora de publicacions. D'aquesta manera, vam encetar una estreta relació cultural que es mantindria durant 15 anys.

A l'Assemblea General de 10 de gener de 1992, Puig va acceptar el càrrec «per estimació a Figueres i a la comarca, i voluntat de servei» i, acompanyat de la junta, va prendre les regnes del repte i es va iniciar un nou període, molt fructífer per a la institució. Vam treballar colze a colze per tirar endavant projectes diversos com la consolidació dels Annals, i la creació de noves línies d'investigació dedicades a biografies i la creació de la col·lecció «Monografies», que va servir per donar a conèixer treballs d'investigació i tesis doctorals que han ajudat a aprofundir en el coneixement de la comarca. També va tenir lloc la creació de la Unió de Centres d'Estudis Transpirinencs (UCET) i la de dels Centres d'Estudis de Parla Catalana, (IRMU), a les quals l'IEE s'hi va adherir. Per altra part, per primera vegada es van dur a terme publicacions entre els Centres d'Estudis de l'Alt i Baix Empordà, es va publicar la monografia L'Institut d'Estudis Empordanesos. 50 anys d'història i es va celebrar el primer congrés El Paisatge element vertebrador de la identitat empordanesa. En l'aspecte material la fita més significativa assolida per les gestions personals d'Eduard Puig haurà estat la de poder disposar de seu pròpia. Van ser anys de reunions mensuals; de trobades al Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona; de presentacions de llibres; d'organització d'actes; d'alegries compartides, però també hi va haver moments de tristesa quan algun dels membres de l'institut ens deixava com fou el cas de Montserrat Vayreda. Ara, inesperadament, li ha tocat a ell quan es trobava en plena activitat: acabava de presentar l'edició facsímil de la seva tieta Montserrat i de publicar una nova monografia.