L´endemà d´haver acabat el curs escolar és probable que un nen de 12 anys anés cap a la platja, la piscina o es posés a jugar al Fortnite o a la PlayStation. No és el cas de Jeremy Márquez, un jove de Vilafant que, amb el 6è curs de primària finalitzat en el Sol i Vent, va agafar la motxilla per iniciar un repte més enfocat als adults. El dimecres passat, i després de 33 dies consecutius i sense parar, va culminar la Transpirenaica, una ruta de muntanya de prop de 850 km i 80.000 m de desnivell positiu i negatiu que creua els Pirineus de mar a mar, des del cap d´Higuer, a Hondarribia (Guipúscoa), fins al cap de Creus, a Cadaqués. Ho va fer caminant i acompanyat del seu pare, Jesús, de 45 anys, en una experiència a l´abast de ben pocs nens. De fet, asseguren que podria ser l´empordanès més jove en haver finalitzat aquesta travessia, també coneguda com a GR11.

No van descansar ni un dia, amb etapes d´entre 20 i 40 km diaris, que resseguien entre 4 i 13 hores. No és que el pare arrossegués el fill, que ja des de petit es va iniciar amb caminades per munta­nya. La Volta a Andorra, l´Aneto, el Puigmal i els Pic de Bastiments, de l´Infern i de Comapedrosa, entre altres, havien estat reptes superats en els darrers dos anys. De fet, el dia abans de cada etapa de la Transpirenaica, en Jeremy era qui decidia i qui marcava el recorregut a fer l´endemà.

La pluja, la calamarsada i la calor, sobretot en el tram final des de Baget fins a Cadaqués, com més a prop estaven de casa, no va aturar els Márquez. El pitjor? "Els cucs, les erugues innòcues que s´enganxaven a la samarreta i al barret, no picaven, però feien fàstic; a la zona de la Garrotxa ara hi ha una plaga", comenta en Jeremy, que durant l´any també practica el motocròs. Pel camí, també es van trobar cabres, perxerons, vaques, cavalls i ovelles.

Per al vailet de Vilafant, la zona "més bonica" que ha vist és "la d´Aragó, a Tebarray (2.800 metres d´altitud) i Añisclo, pel paisatge i la neu". Guiats per un mapa i un GPS, consideren que "els trams del País Basc, Navar­ra i Aragó estaven molt ben marcats, però els de Catalu­nya no tant, excepte entre Beget i Albanyà".

Molt «caliu» i factor «psicològic»

Per a fer aquest repte, cada dia rentaven la roba a mà per evitar que el salnitre de la suor impregnada en el teixit els provoqués rascades a la pell. En total, s´han gastat una mica més de 2.000 euros, la majoria dels quals destinats en dormir en refugis de mitja pensió, que no eren ni molt menys econòmics. "El pitjor va ser el de Góriz, on en una mateixa habitació érem 30 persones, lliteres atrotinades; en molts llocs et donen una fitxa on tens 1 o 2 minuts per dutxar-te".

En canvi, en un alberg de Villanueva de Aézcoa (Navarra) "no hi havia lloc, però ens van deixar dues habitacions particulars; ens hem trobat gent maca i molt caliu".

Al damunt, portaven el "mínim i indispensable", assegura el pare: en Jesús carregava amb 21 kg, d´entre els quals una tenda de campanya i un fogonet per cuinar, i en Jeremy amb 12 kg.

Després de 850 km a les cames, valoren que "l´esforç no és físic, és psicològic; fins al setè dia el cos no s´acostuma i al final ens notàvem forts. El nostre lema era Caminem a poc a poc perquè anem molt lluny", expressa en Jesús. Tot i que encara tenen molt present la Transpirenaica, ja pensen en el pròxim repte: pujar el Toubkal, al desert del Sàhara.