Dani Ramírez és un professor de Matemàtiques, de 27 anys, que fins al curs passat impartia classes a l'Institut Narcís Monturiol i que a partir de setembre estarà a l'Institut Alexandre Deulofeu de Figueres. Bona part de l'estiu l'ha passat viatjant per Àsia. La veu li tremola, quan ens relata, aquest dimarts, 7 d'agost, des de la ciutat indonèsia de Kuta, com ha viscut en la pròpia pell el terratrèmol, que ha deixat desenes de morts, ferits, edificis derruïts i molta tristesa al país asiàtic.

La seva experiència, de perdre els amics, de retrobar-se, de pujar muntanyes i de passar hores a la intempèrie en una platja, de navegar enmig d'un mar enfurismat i de replantejar-se si continuar allà o tornar a casa, l'explica en primera persona, il·lustrant la seva història amb fotografies i vídeos dels moments viscuts.

Dani Ramírez es trobava en una illa paradisíaca amb tres amics, tots ells professors de cuina, un d'ells el també figuerenc Gerard Holgueras; i un ripollès i un osonenc, en Sergi i l'Edgar, quan els va agafar per sorpresa la tragèdia. Mentre va durar l'odissea posterior al terratrèmol, van coincidir amb tres parelles de catalans i, casualitats de la vida, una d'elles també eren empordanesos, l'exjugador de futbol de l'Escala Josep Molinas i Laia Puigdesvall, els dos, mestres també.

Dani Ramírez: «Érem un grup de quatre catalans que estàvem a l'illa de Gili, concretament a la Gili Trawangan, en el moment del terratrèmol. Estàvem fent una cervesa en un bar. Ens acabàvem de seure i estàvem agafant wifi. Acabàvem de connectar-nos a Internet quan, de cop i volta, va començar a tremolar tot molt, fins al punt que va marxar la llum. Ens vam perdre entre nosaltres.

Va ser un caos. Teníem moltíssima por en aquell moment i vam patir fins i tot per les nostres vides, perquè el terratrèmol va ser bastant fort. Per sort, vam aconseguir trobar-nos. Ens van acompanyar fins a unes persones locals, les quals ens deien que anéssim cap a la platja. Nosaltres estàvem molt desubicats, no sabíem què fer, teníem por que es produís un tsunami. No hi havia ni llum ni res. Era tot fosc. Vèiem que tothom anava cap a la platja, i els vam seguir. Vam estar a la platja uns deu minuts esperant.

Teníem por que hi hagués alguna rèplica i, de cop i volta, els locals d'allà van començar a cridar. Quan parlo de locals em refereixo a la gent d'allà, als autòctons de Gili. Van començar a cridar: Si us plau, go to the mountain. Volien que pugéssim a la muntanya perquè van rebre l'alerta de tsunami. Així ho vam fer. Vam començar a pujar fins a arribar dalt de la muntanya. Era tot molt caòtic, perquè no es veia res, tot estava ple d'aigua, les coses per terra.

Un cop a dalt de la muntanya, ens vam adonar que estàvem en una zona que en teoria era bastant segura per si hi havia un tsunami. Va ser estant allà quan vam conèixer tres parelles de catalans que estaven juntes, que s'havien trobat i ens vam reunir amb elles. Vam estar tota la nit a la muntanya. L'alerta de tsunami sí que es va cancel·lar. Ens van dir que no hi havia perill, però vam decidir quedar-nos a la muntanya, perquè en teoria era la zona més segura per si hi havien més rèpliques.

De fet, els moviments del terra eren constants. Algun va ser també fort. Vam passar la nit allà, com vam poder. Teníem totes les coses a baix, a l'hotel. No portàvem res a sobre. Ens va agafar de sobte tot. Durant la nit vam decidir baixar un company i jo fins a l'hotel. Vam agafar les nostres coses i vam pujar de nou per la muntanya. Vam intentar agafar el menjar que vam trobar per allà. Vam passar la nit com vam poder. Va ser bastant èpic perquè hi havia gent resant, tothom amb molta por. Hi havia gent que anava despullada perquè el terratrèmol els havia agafat a la dutxa o a la piscina.

L'endemà, quan es va fer de dia, vam decidir baixar, perquè es veia tot molt més clar i vam anar a l'hotel a buscar les coses. D'allà, vam anar cap a la platja, on vam retrobar-nos amb les parelles de catalans. Nosaltres érem quatre nois, quatre companys. I, bé, el dia a la platja no va ser tan dur com el dia anterior. Sens dubte, el moment del terratrèmol havia estat molt i molt difícil de pair.

Però seguia el caos. No hi havia organització, no hi havia policia, no hi havia res de res, no hi havia electricitat, no hi havia aigua. La gent saquejava els supermercats per menjar. Alguns t'oferien coses. El descontrol era molt gran.

Vam veure barcos que venien i als quals hi pujaven persones locals. Pràcticament en aquests petits vaixells no pujaven els turistes. Des de l'ambaixada espanyola ens van dir que estaven en contacte amb nosaltres, que estiguéssim tranquils, que ens quedéssim sobretot en zones segures i que tinguéssim paciència. Que ens vindrien a buscar a tots.

Vam gravar vídeos en què es veu com la gent intenta pujar als barcos pels costats. Un espectacle. L'organització va ser nefasta. Tothom s'havia de buscar la vida com podia, espavilar-se pel seu compte.

Vam veure que era impossible anar a segons quines zones de la platja perquè estaven a rebentar de gent, i vam anar cap a un altre lloc, on hi havia una cua més organitzada. Ens vam quedar allà fins al final de la tarda, que van arribar dos vaixells grans. Eren dos ferris de creuer que ens va semblar que els portava l'exèrcit. Ens venien a recollir i ho feien molt de mica en mica. Van trigar una vida a fer-nos pujar. Això va passar el diumenge a les vuit del vespre, hora local d'aquí, de Gili, i fins l'endemà a les 8 del vespre no ens van recollir.

La cua era immensa i anaven molt i molt lents perquè els vaixells no podien arribar fins a la costa. Estaven al mig del mar. Ens havíem de desplaçar fins als ferris en barcos petits i només n'hi havia dos, amb una capacitat per a 20 o 25 persones.

En aquests vaixells grans vam arribar a Bali com vam poder. La tornada va ser molt dura perquè el mar estava molt mogut i el vaixell no parava de moure's. La gent vomitava. Anava moltíssima gent. Finalment, vam arribar al destí. Ens van donar aigües i menjar. També ens van donar l'opció d'accedir a un bus gratuït, per arribar a qualsevol hotel. I ja era de matinada, de dilluns a dimarts, a les 3 o les 4, que arribàvem a l'hotel.

Ha sigut tot bastant fort. Gili és una illa molt petita, no hi ha policia, no hi ha llei. El fet que deu catalans estiguéssim junts i que féssim tot el viatge junts ha estat important per a nosaltres, per ajudar-nos, per donar-nos suport. Dins de tota la dificultat, estar junts ha fet que no sigui tan complicat. De fet, vam arribar a l'hotel junts i hem dormit junts tots aquest mateix dimarts.

Jo havia de continuar amb el meu viatge. Ara mateix estic a Kuta. Tenia programat un vol per anar a Cambodja i també al Vietnam. He estat fora des del 9 de juliol i acabava les vacances el 23 d'agost. He perdut el vol a Cambodja i, per això, ja he decidit tornar a Figueres, avançar la meva tornada, perquè tampoc tinc ganes de continuar aquí. Dijous. 9 d'agost, a la tarda, suposo que estaré a Figueres.»