21 de gener de 2019
21.01.2019

Ferran Adrià: «El meu somni era ser com Johan Cruyff»

El cuiner segueix trencant esquemes quant a investigació, innovació i creativitat, valors que defineixen el seu projecte elBulli1846

21.01.2019 | 09:04
El cuiner Ferran Adrià

Ferran Adrià Acosta (Hospitalet de Llobregat, 14 de maig de 1962) va ser propietari d'elBulli de Roses, distingit amb tres estrelles a la Guia Michelin i millor restaurant del món cinc vegades segons el Top 50 de la revista Restaurant. El 2011 va tancar les portes, per donar pas a un nou enfocament del projecte. Tots els plans de Ferran Adrià, tant presents com futurs, estan lligats a elBulliFoundation.

Ferran Adrià ens confia, amb motiu d'aquesta entrevista que ens concedeix per a la celebració del 40è aniversari del Setmanari de l'Alt Empordà (del mateix grup editorial que Diari de Girona), experiències i punts de vista relacionats amb aquestes quatre dècades.

El 1978, quan va néixer el Setmanari de l'Alt Empordà, vostè tenia 16 anys. Com era d'adolescent? Tenia algun somni?

Als setze anys era un adolescent típic de la meva edat. M'agradava divertir-me, no m'agradava gaire estudiar, però, sobretot, m'encantava el futbol. En aquella època, el Johan Cruyff, que era el meu ídol, encara jugava al Barça, i el meu somni era ser com ell.

Com li agrada informar-se de l'actualitat?

Per sort, avui en dia, hi ha molts mitjans per informar-se, des dels clàssics en paper, que cada vegada es fan servir menys, fins als digitals, que han proliferat molt en els darrers anys. Crec que les xarxes socials també són una bona manera d'informar-se, sobretot pel que fa als últims titulars.

Segons la seva opinió, quins són els noms més rellevants del món de la gastronomia d'aquests últims quaranta anys?

Podria esmentar Juan Mari Arzak, Joël Robuchon, Michel Bras, Pierre Gagnaire, Joan Roca, Carme Ruscalleda, René Redzepi, Andoni Luis Aduriz, Albert Adrià... Però és que n'hi ha moltíssims!

Vostè ha aparegut sovint en les pàgines del Setmanari de l'Alt Empordà. Quin sentiment li genera haver-se convertit en una persona mediàtica?

A hores d'ara, per bé o per malament, ja n'estic acostumat, però he de dir que al principi tot això em semblava molt estrany. En realitat, tot el que m'ha passat en la meva carrera, des de la presència mediàtica fins als molts reconeixements que he tingut, tenint en compte que no me'ls esperava, em genera un sentiment d'agraïment i gairebé et diria que també de sorpresa.

La història més recent de la gastronomia està estretament lligada a la d'elBulli. Se sent el precursor de la transformació de l'ofici de cuiner?

Crec que, en certa manera, tota la meva generació va representar un canvi en la manera d'exercir l'ofici de cuiner, i que vam obrir el camí a tota una fornada molt ben preparada, que és la que exerceix avui amb tanta brillantor.

Potser li agradarà saber que el juny del 1978 es va aprovar una ordre ministerial perquè els restaurants donessin la màxima publicitat als preus dels plats i vins i als «menús de la casa». Creu que cal associar el més car amb el més bo?

Sempre he defensat que aquesta associació no sempre és encertada, i fins i tot diria que de vegades és falsa. Ja he dit moltes vegades que valoro molt més un tomàquet o una sardina extraordinaris que una tòfona o un escamarlà mediocres. I aquesta filosofia la vam impulsar moltíssim des d'elBulli, donant valor a tota mena de productes, des dels considerats més nobles fins als més quotidians, a través d'utilitzar-los de gran qualitat.

En quin moment d'aquestes últimes dècades creu que el món de la cuina ha experimentat la revolució més notable? Com descriu l'abans i el després?

Penso que el gran canvi es va produir a mitjans dels anys noranta, i que tot el que va venir després va ser una conseqüència d'aquesta evolució que, en certa manera, és una revolució. L'aposta per la creativitat extrema, per un llenguatge culinari d'avantguarda, daten d'aquella dècada.

Quin ha estat el moment més dolç de la seva trajectòria com a cuiner?

N'hi ha moltíssims, i no crec que pugui identificar-ne un de sol. Hi ha el reconeixement amb la tercera estrella, l'any 1997; la portada del New York Times del 2003, i de Le Monde del 2004, per parlar només dels reconeixements. Per sort, puc dir que he viscut un «moment» dolç que ha durat més de vint anys.

I quin diria que ha estat el moment més agre de la seva carrera professional?

Sens dubte, la mort, l'any 2015, del Juli Soler, que va ser, tant com jo, artífex de l'èxit d'elBulli.

L'acció de menjar ha passat de ser una simple necessitat física a una experiència única i especial. Hi està d'acord?

Diria que aquest és un dels grans canvis que es van començar a produir a mitjans de la dècada de 1990: el fet que menjar pugui arribar a valorar-se no tant per les seves qualitats d'alimentació, que sempre han tingut, o gustatives, que tenien en moltes ocasions, sinó també experiencials, cosa que succeeix més rarament, però que es pot donar en certs restaurants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook