22 de març de 2019
22.03.2019

Una dona viu aïllada a l'Empordà, sense productes químics ni electricitat per controlar el dolor crònic

Marta Pi resideix a Albanyà, lluny de les ones d'alta i baixa freqüència perquè és electrosensible

22.03.2019 | 18:07

A l'exili i desemparada. Així és com se sent Marta Pi, malalta d'electrosensibilitat i també altres afectacions com sensibilitat als productes químics, fatiga crònica, fibromiàlgia, intolerància als fàrmacs i hiperestèsia a mitja cara.

Avui dia,Marta Pi té 42 anys i viu amb el seu home, Ivan, en una masia perduda d'Albanyà. «Abans de viure aïllada, als 33 anys, tenia una vida normal», ens diu. Era una noia esportista, viatgera, sana i molt activa que havia estudiat Filosofia i es dedicava a l'Hostaleria i el Turisme.

L'any 2009 es va sotmetre a una intervenció rutinària al queixal del seny que va acabar «amb una negligència mèdica». Durant la intervenció, li van rascar la mielina del nervi trigemin, un nervi central al cervell. Això li va generar una hiperestèsia –sensibilitat exagerada– a mitja cara que arrossegarà tota la vida, i que li genera dolor perquè se la sent enrampada permanentment. Mentre m'explica aquesta història, em confessa que, cada vegada que parla amb mi, rep un estímul elèctric a la cara i li crema la saliva de la boca.

La hiperestèsia li causava tant de dolor que va haver de deixar de treballar, el 2012. Durant el procés de diagnosi de les seves malalties, els que la tractaven feien servir el mètode d'assaig i error per tal de trobar el fàrmac idoni. Tot això, sense saber encara que era intolerant als fàrmacs. «M'han tractat metges de l'Hospital de Pamplona, del Clínic, de la Teknon, de la Dexeus, de Londres, i res. M'han fet tantíssimes proves que no han funcionat...», explica l'afectada. A conseqüència de la seva lesió neuronal, l'any 2014 li van concedir la incapacitació absoluta, després de «moltíssims tràmits i negatives per part de metges que no et miren a la cara quan et parlen».

Vibracions al pit i al cervell

L'any 2015, l'Ivan i ella es traslladen al port de Ciutadella, un paratge incomparable per als amants del mar. Allà és on va desenvolupa la malaltia d'electrosensibilitat, i totes les derivades. En concret, hi ha tres episodis que la fan posar en alerta: el primer va ser la conducció. S'adona que no pot manejar el cotxe perquè, quan encarava aquesta situació, tenia pics de dolor. Més tard va saber que l'exercici de conduir li generava inconscientment massa estímuls, i que el seu cos els traduïa en pics de dolor. El segon problema que la preocupava era un episodi molt fort d'insomni, que va fer capgirar el seu ritme circadiari. El tercer va ser relacionat amb la bicicleta. Quan la Marta i l'Ivan feien rutes, l'única precaució que havia de prendre ella era posar-se una malla de neoprè a la cara per evitar que l'aire l'impactés a la zona debilitada. A principis de 2016, Pi va veure com, cada vegada més, es cansava excessivament, i és que, després de fer 200 metres, les cames no li responien, i el seu home l'havia de tornar a coll a casa.

La situació va evolucionar fins que hi havia dies que no podia caminar, s'ofegava i sentia una vibració al pit i al cervell. Quan tenia aquestes crisis, anava a urgències. Més de vint vegades en va sortir amb el mateix diagnòstic: atac d'ansietat. No era ansietat, i ella ho sabia. En adonar-se que no tolerava els fàrmacs, la deriven a un metge de medicina integrativa que li fa una sèrie de quelacions de DMPS innecessàries.

Això li provoca una davallada brutal al cos, i la deixa en una situació molt vulnerable. En aquest moment, amb el sistema immunitari debilitat, és quan li entra l'electromagnetisme al cos. El 2017, quan en tenia 40, un diagnòstic de l'Hospital Clínic li confirma que té electrosensibilitat i que, per tant, l'afecten les ones electromagnètiques d'alta i baixa freqüència. «Després de tantes proves i dolor, tenir un diagnòstic concret gairebé em va semblar un alliberament, tot i que en aquell moment no sabia que em suposaria l'exili». La diagnosi va ser la clau per entendre moltes coses i és que, en aquell moment, ella ja pensava que era una mica masoquista, i que era ella mateixa i la seva ment la que li estava fent mal. «Em pensava que m'estava tornant boja», reconeix.

Vivia envoltada d'antenes

De seguida s'adona que no viu al lloc idoni: cada vaixell del port tenia la seva pròpia antena, l'edifici de la Policia Nacional del costat també en tenia una de potent, i al terrat del seu bloc n'hi havia cinc, de telefonia mòbil, i tot això junt provoca un camp electromagnètic molt potent.

Abans d'anar a parar a la masia rural d'Albanyà, va provar diferents llocs. Primer van intentar fer voltes amb una autocaravana, però els gasos del PVC de l'estructura no li anaven bé. Després van estar una temporada a casa dels seus germans a Sant Llorenç de la Muga, però cada nit havia d'anar al bosc per dormir dins del cotxe, ja que no podia suportar estar exposada a les ones tantes hores, i necessitava descansar bé per regenerar les cèl·lules. A Sant Llorenç descobreix que, a més de totes les seves afectacions, no li pot tocar el sol al cap perquè si no acumula massa electricitat. En trobar la casa d'Albanyà i examinar el terreny, van veure que era un entorn força «net» d'ones, tot i que no és una casa on es pugui quedar sempre. De cara al futur, està buscant el que s'anomena una «zona zero», un entorn net d'ones, amb condicions òptimes per viure-hi, que s'hi pugui construir i que no s'hi projecti cap pla urbanístic que requereixi posar antenes.

Avui dia, el problema principal en què es troba la Marta és que, si tingués un refredat o una apendicitis no podria anar a cap hospital. «Per hospitalitzar-me, s'hauria d'activar dos protocols: el de sensibilitat química i elèctrica. No hi ha cap Hospital de Catalunya que estigui preparat per rebre'm».

Conviure amb un dolor crònic

Ara, la Marta ha de conviure amb una vibració constant al cos. Quan és al costat d'un radiador encès, per exemple, sent literalment l'electricitat a dins seu. «És difícil d'entendre, si no ho sents», diu. En aquests casos, després s'ha de descarregar, com està fent a una de les fotografies d'aquest reportatge, amb les mans posades a l'arbre per treure electricitat. A vegades també ho fa descalça sobre el terra, i nota guspires als peus. També m'explica que, si m'agafés la mà una estona i jo em tragués les sabates, sentiria que m'enramparia la mà, perquè m'estaria passant l'electricitat que té acumulada.

La sobrecàrrega electromagnètica, juntament amb la fibromiàlgia i la fatiga crònica, li provoquen un dolor constant que ha hagut d'aprendre a gestionar. «Quan tens un dolor crònic, al principi és molt angoixant. És difícil assimilar-lo», diu, afegint que: «Amb el temps, te'l prens com una mà o un peu, un membre més del teu cos, i que el teu sistema ha de saber gestionar i relativitzar.»

De totes maneres, ella té molt clar que aquesta malaltia no la vencerà. «M'ha passat a mi, i és una murga, però s'ha de tirar endavant. Hi ha dies que no m'aixecaria del llit del dolor que tinc, però he de fer-ho i ho faig. Si no ho fes, em venceria la malaltia. La meva filosofia és: o me'n sortiré, o moriré en l'intent.»

Receptors d'ones, llum amb bateria i vestit per evitar les ones, unes precaucions necessàries per a la vida diària

Amb el pas del temps, i a costa d'anar provant moltes coses, la Marta ha anat adaptant els seus hàbits de la vida diària a les necessitats que li genera aquesta malaltia. El primer pas per millorar el seu confort diari va ser eliminar tots els aparells elèctrics: telèfons sense fils, Smart TV, microones, plaques d'inducció o el wifi. A casa seva, per exemple, la nevera la tenen a fora de casa, i pel que fa a internet, el tenen cablejat i només l'utilitza durant quinze minuts al dia.

En relació amb els diferencials de la casa, sempre els tenen abaixats, ja que la Marta nota l'afecta del camp electromagnètic que genera l'electricitat alterna. A efectes pràctics, això significa que no tenen llum. Per il·luminar-se, la parella funciona amb una sèrie de lots que es carreguen amb bateries externes. Encara que els diferencials estiguin abaixats, el capçal del seu llit està col·locat a més de 50 centímetres de la paret, per on passa un cable elèctric.

Com que és intolerant als productes químics, la Marta només consumeix menjar ecològic, una cosa «dificilíssima i molt cara». Pel que fa a la higiene personal d'ella, del seu marit i de la casa, cal dir que tot és orgànic. «Ni de broma netegem amb lleixiu», diu la Marta, explicant-me que opten pel vinagre.

La roba també ha de ser especial, ja que sempre ha de vestir amb peces de cotó i llana, evitant els teixits sintètics. Com que ha d'evitar les ones electromagnètiques i també els rajos solars, que, si li toquen al cap, poden provocar-li desmais i convulsions, ha hagut d'empescar-se-les per crear un vestit especial per sortir al carrer. Tal com es veu a una de les fotos del reportatge, té un conjunt de gorra, camiseta, mocador, tela i màscara recoberts amb un teixit que fa que les ones rebotin i no l'afectin.

De cara a la seguretat, tenen dos elements indispensables que sempre l'acompanyen. Un és un mesurador que capta les ones electromagnètiques d'alta freqüència que estan al voltant, i l'altre, una caixa recoberta amb Faraday, un material especial que anul·la els efectes de les ones electromagnètiques, i on els convidats deixen els mòbils i les claus intel·ligents.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook