28 de març de 2019
28.03.2019
OPINIÓ

Batejos

27.03.2019 | 23:24

Més enllà de la seva accepció de fenomen religiós relacionat amb les persones, el concepte de batejar es manté en el nostre imaginari com l'acció de nomenar, d'identificar posant-hi nom quelcom que acaba de néixer, quelcom que si abans només existia en el nostre pensament o era una concepció esperançadora dels nostres desitjos ha acabat per fer-se realitat.

Així, quan hem de batejar algú, excepte que hom sigui molt tradicionalista (encara que no carlí) o egocèntric heteropatriarcalista i tinguin per costum posar al nadó (tindrà variant inclusiva aquest substantiu?) el nom del pare o de la mare, sol acudir-se a la consulta familiar o a buscar noms d'artistes anglosaxons que és mes guai; però quan es tracta d'elegir noms per individualitzar espais o ens públics, les decisions solen adoptar-se pels poders polítics de torn i segons el context del moment i el color el cristall amb el qual ens miren. Però molt democràticament, això sí: Es fa passar pel filtre pseudocientífic-cultural d'una comissió que anomenen Nomenclàtor la qual, com és lògic, mai sol oposar-se a les peticions del poder exercent. Els nominatius d'aquests espais solen fer referència a personatges o moments èpics de la història local, nacional o mundial per mantenir frescos els records d'uns fets o d'unes persones que es consideren remarcables o a paratges o indrets geogràfics de reconeguda singularitat o bellesa. Però el que fins ara no m'havia trobat és que es bategessin amb nom d'ens o fets inexistents. D'aquí la sorpresa de la decisió que proposa al ple de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries el seu alcalde independentista: Rebatejar l'avinguda principal d'Empuriabrava, fins ara Rei Joan Carles I, per la d'avinguda de la República Catalana.

O sigui, que no és que li canviem el nom a un ens que disposava d'una antiga i acceptada denominació, sinó que tornem a batejar la criatura amb el nom d'un fet que mai no ha existit i, si s'està gestant, no sabem quan serà el part perquè a la república catalana li passa com a Godot, que avui no vindrà però demà sí i demà li passarà com avui. Un somni, dius que és un somni... cantava Serrat. Perquè, com s'ha repetit a bastament, fins ara tot no ha estat sinó virtual, polític (vol dir sense valor) i sense efectes jurídics. O no, o sí davant el poble però no davant el jutge? Genial! Figueres perd també capitalitat en el seu sense parió surrealisme o es tracta només d'un exemple genuí d'aquella expressió « cuando el diablo no sabe qué hacer, mata moscas con el rabo»?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook