Dimecres, a la sala dels Caputxins, moderat per Santi Coll, director del Setmanari Empordà, mitjà que va organitzar, com es diu ara, l'event o la performance, juntament amb Diari de Girona i Ràdio Vilafant, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes i el Col·legi d'Arquitectes, va tenir lloc un debat amb nou participants (perquè la candidata de VOX no va comparèixer, malgrat que, segons va indicar el moderador, havia estat convidada). Es podria fer un paral·lelisme amb la famosa prova del nou, la qual si temps era, temps la fèiem servir per comprovar la correcta solució d'una operació matemàtica. Ara podrien dir que podia ser una eina per determinar si la problemàtica figuerenca té solució. No entraré en la dinàmica crítica govern-oposició ni tampoc en l'anàlisi detallada de les propostes, propostes i més propostes de les quals tots tenen la motxilla de campanya plena, però sí que els vull dir que, si haig de fer un resum de l'exposat, els recordaria la lletra d'aquella cançó que deia Todos queremos más; todos queremos más; todos queremos más y más y más y mucho más... perquè el vull o el volem van ser de les paraules més repetides per a tots els interventors. I què volen que els digui, potser soc una mica desconfiat, però aquesta expressió de volença em sona (aquí els psicòlegs podrien opinar sobre el llenguatge verbal) que en el subconscient hi ha desconfiança de poder-ho fer, que sembla que facin una petició a no se sap quin poder superior. I sí, sembla una carta als Reis Mags, em valorava una assistent. D'altra part, acabat el match, comentàvem alguns oients, oh sorpresa, la quasi igualtat de projectes i voluntats entre les diverses parts. Tothom volia el mateix: una ciutat més amable, més neta, més segura, més integradora, més inclusiva, amb més convivència social, amb més policia, amb un nou POUM, amb rondes exteriors, amb millor accessibilitat interior, amb més educació i formació, amb més llocs de treball, amb major renda per càpita, amb menys impostos, amb més ordre, amb aparcaments més barats, amb una segona piscina, amb un tercer pavelló esportiu... I reflexionàvem, no sense un cert to de sarcasme: donada aquesta coincidència, què és el que els ha impedit fins ara posar-se d'acord? Potser els personalismes o les ambicions partidistes perquè, això sí, tothom considerà que era ell (o ella) la persona més indicada per liderar el canvi. I fèiem apostes per veure com es configurava aquest per mi tantes vegades reclamat Fuenteovejuna.
