He llegit amb un interès probablement desmesurat les declaracions dels principals representants del món empresarial català després de la seva darrera convenció a Barcelona, potser degut a les ganes que tenia d'obtenir una informació clara i concreta, una diagnosi acurada i una proposta de tractament no simplement simptomàtic de les causes dels mals que ens afligeixen.

Però, com sempre, la decepció ha estat la conclusió de les metàfores, els eufemismes i les amfibologies que permeten dir «Diego» a on s'havia dit «digo», perquè s'han traduït en els continus enganys que estan prenyant el nostre conviure o, potser més exactament, el nostre mal viure quotidià.

Decepció, sí, per la manipulació dels conceptes, de les idees que volen expressar les paraules, pel grapeig i el maniqueisme al qual se sotmet concretament la de diàleg, perquè no oblidem que l'IEC ens la defineix simplement com «conversa entre dues o més persones». O sigui, volen dir que en lloc de diàleg no es vol dir negociació? (Negociació; acció de negociar, amb la intenció d'arribar a un acord).

Jo crec que sí. Aclarit això, cal dir que la part demandant s'hauria d'expressar de manera explícita i amb llums i taquígrafs, perquè no quedin en l'obscuritat dels despatxos on es discuteixen els espuris interessos partidistes, sinó que sigui de general coneixement per part de la ciutadania, quines són les seves peticions, les seves exigències o els seus xantatges, al mateix temps que l'altra part contractant dona a conèixer les raons o sense raons de les seves negatives.

Però torno a insistir, necessitem llum i taquígrafs, necessitem que la ciutadania pugui intervenir en la discussió de l'acord o desacord, mitjançant un ampli debat social que contempli tots els aspectes del diàleg-negociació, de manera que no se la torni a enganyar. Perquè, com preguntava ja fa un temps: s'ha informat la població sobre les condicions, en cas d'independència, de reconeixement internacional; sobre les de permanència a la UE i en l'euro; de manteniment de l'estatus de riquesa empresarial (GN, Seat... traslladarien o no les seves seus socials, la banca, Caixabank, Sabadell, com a mínim els seus actius estratègics?); se'ns ha informat sobre les condicions de pagament del deute, les relacions comercials, sobre les pensions, sobre les competicions esportives (qui ens assegura la permanència dels equips catalans a les lligues espanyoles?), sobre els drets personals de nacionalitat, de residència, sobre la convivència... No és ben cert que s'han obviat tota mena de debats lliures envers tota aquesta problemàtica real...?