Llegeixo a les pàgines del nostre company d'editorial, el setmanari Empordà, una crònica de Paola García en la qual ens informa que el Ministerio de Cultura invertirà 800.000 euros (em permeten fer memòria?: més de cent trenta milions de les antigues pessetes) en restaurar un baluard del figuerenc castell de San Fernando, «derruït per una explosió al final de la Guerra Civil», que ja sabem dels eufemismes de què al final de la Guerra Civil hi va haver explosions al castell, a Llers i a Terrades, per exemple, l'origen dels quals tothom desconeix o, com Cervantes amb el Quijote, ningú se'n vol recordar.

Però no és d'aquesta manca de memòria històrica de la qual els volia parlar, sinó de les característiques de la inversió ministerial: crec que aquest import hauria tingut millor funcionalitat i aprofitament municipal si, en lloc de destinar-lo a «permetre una visió més completa des de l'entrada del castell i el pas de les visites a aquest», es destinés a millorar l'estat dels edificis del gran pati d'armes per poder ser empleats i gaudits en alguna finalitat d'ús civil.

Exemple? Un alberg juvenil que substituís el que la ciutat, absurdament, es va deixar perdre, que unit a l'organització creació de camps de voluntariat, facilitaria la recuperació de moltes zones malmeses a l'hora que fomentaria el turisme.

(Aclareixo que, com antic alberguista, he gaudit amb la família de serveis hotelers en diversos punts d'Europa instal·lats en antics castells o fortaleses).

Comunicacions amb la ciutat? Doncs si hem de fer cas de l'ecologisme juvenil triomfant, una flota municipal de bicicletes.

Però no, aquí a Figueres, cadascú va « a su bola» i així, mentre d'una banda la ciutat vol fer-se propietària del castell, però per despersonalitzar-lo, des de l'altra, l'exèrcit va fent el seu camí al marge de les necessitats ciutadanes.

Què se'n deriva de tot plegat? Un perjudici per a la ciutat que no sap ni invertir adequadament els seus propis fons ni aprofitar els que podria obtenir d'altres administracions. En fi que, com diu el refrany, « entre unos y otros, la casa sin barrer».