L'Albert López (Barcelona, 1958), o conegut per molts com Albert Ninam, va ser l'amic de l'orca Ulisses durant la seva llarga estada al zoo de Barcelona. Més tard, va impulsar el projecte Ninam, plataforma d'estudi dels cetacis amb seu a Roses. Ara, 26 anys després, participa en un documental sobre Ulisses que veurà la llum durant aquest 2020. L'exentrenador recorda la seva bona relació amb l'orca.

Com va començar a treballar al zoo de Barcelona?

Era ben jovenet. La germana d'una companya de classe em va dir que feia falta gent al zoo i hi vaig anar perquè m'agradaven els animals. Bé, em segueixen agradant, però en aquell moment no sabia que el zoo és l'últim lloc on has de treballar si t'agraden els animals. Això era l'any 78, aproximadament.

Però acaba entrenant l'orca Ulisses.

Començo treballant al departament de Presa Viva, on cuidàvem rates, saltamartins, entre altres, pels animals que necessitaven menjar viu. Després vaig passar a la secció de museografia, és a dir, m'ocupava de tots els morts del zoo. Sacrificar-los, fer les autòpsies i preparar esquelets, entre altres tasques. L'any 82 vaig passar a entrenar dofins. Llavors va arribar l'orca i me la van assignar a mi. Una mica per casualitat.

Quina relació tenia amb Ulisses?

Ell era l'única orca d'allí, i jo també estava sol. La resta de gent eren més grans, la majoria d'altres llocs d'Espanya. Com érem els dos estranys, ens vam fer amics.

Quan va fer el canvi de xip respecte a l'existència dels zoos?

Ja vaig començar amb el xip negatiu. La primera feina que vaig fer de becari, cobrant 2.000 pessetes al mes, va ser sacrificar un dingo, un gos australià, perquè no hi havia espai. Aquí és quan vaig veure que, si t'agraden els animals, no pots anar a treballar a un zoo. Però a casa em van dir que quan una cosa no t'agrada tens dues opcions; anar-te'n o quedar-te i intentar canviar-ho. I sempre he triat quedar-me i lluitar.

Va tirar la tovallola?

Després de trenta anys em vaig adonar que l'única manera de canviar-ho és tancant.

Qui va marxar primer, Ulisses o vostè?

Ulisses.

Com va ser el seu comiat?

Ulisses hauria d'haver marxat molt abans. Però quan els americans van fer la primera oferta de compra, hi va haver un moviment ciutadà molt gran en defensa d'un símbol de la ciutat de Barcelona. Va ser molt exagerat. Llavors, els americans van organitzar una campanya on presentaven una imatge d'una Ulisses boja. Al cap de quatre dies no vam vendre l'orca. La vam regalar. I la gent que al principi estava al carrer exigint que no marxés, després estaven acomiadant-la tan contents. No ho vaig entendre mai.

Fa poc va anar a Sant Diego a veure-la.

Sí, una productora està preparant un documental sobre Ulisses, i em van demanar si podia anar-hi. El vaig veure, i em vaig entristir molt. Segueix tancat en una piscina i fent el mico per menjar.

Fins a quin punt l'orca és conscient que no és lliure?

Sobre la consciència dels animals és difícil parlar-ne. És cert que orques, dofins i alguns primats tenen consciència de si mateixos. Però amb un animal, a partir de dos anys d'estar en captivitat, arriba en un punt de degradació on poden passar dues coses; que l'animal s'adapti i tingui una mena de síndrome d'Estocolm, o com li va passar a en Tilikum, acabi boig i matant a tot el que es posa per davant. Ulisses té un entrenament molt bo de Barcelona, allà se'l va tenir molt bé i se'l va consentir molt. Tilikum havia patit vertaderes tortures que el van tornar boig. Potser a Ulisses li hauria passat el mateix en aquestes condicions i hauria acabat matant el seu entrenador, en aquest cas, jo.

Aquí és on aplicà el vessant de psicòleg?

Sigui pels estudis o per la sensibilitat, sempre vaig procurar posar-me a la pell de l'animal i mai ocupar el lloc de domador o dominador. Vaig tenir cura de mantenir un canal de comunicació amb ell. Sempre demanava permís a Ulisses per posar-me a l'aigua, i sortia sempre pel mateix lloc. Si ell no volia, jo no hi entrava. I això era estiu i hivern, fes fred o calor. Cada dia intentava passar una bona estona amb ell. Era un animal que estava sol constantment. A diferència del gos que tens a casa, quan jo marxava, ell es quedava sol allà, jo només hi estava cinc dies a la setmana, set hores al dia, i no totes les hores les dedicava a l'orca, tenia altres tasques.

Els zoos s'han de tancar?

No tancaran mai si la gent segueix anant-hi. El missatge és que hem de deixar d'anar al zoo.

Què cal fer amb els animals si decideixen tancar-lo?

Primer caldria deixar de comprar-ne i de reproduir-ne. Un cop ho deixem de fer, les col·leccions s'aniran extingint. Un zoo equival a un camp de concentració. L'única cosa que han fet aquests animals és ser rars, ferotges o simpàtics, i estan condemnats a cadena perpètua. La gent ha d'entendre que quan va al zoo està pagant perquè això segueixi funcionant.

I què ha de fer la gent que vol veure aquests animals?

Hem de canviar aquest model mental. El que anem a veure és una caricatura de l'entorn i de l'animal. Tenim documentals preciosos o viatges de safaris. Tampoc cal anar-se'n. Si ens agraden els animals de debò, podem intentar veure els del nostre entorn a través d'iniciatives d'educació ambiental.

Activitats com el projecte Ninam que vostè va impulsar?

Ho vam intentar durant deu anys. Vam compartir un munt de vivències amb la gent que hi heu passat. I espero haver canviat la manera en què es relacionen amb el medi d'una gran part de la gent. Ara, estic treballant al port de Roses, amb el control dels camps de boies. En certa manera, tinc cura del poc que ens queda de l'entorn, com la posidònia.

Trobeu a faltar el contacte amb els animals?

Cada cop que veig dofins faig salts mortals dins la barca. T'omple molt veure'ls. Però sí que trobo a faltar l'aproximació. De tota manera, m'agraden els animals i puc veure'n altres a l'entorn.