Pinzellades negres sobre els colors del capvespre dibuixen diàriament tota mena de formes sobre el cel per damunt dels Aiguamolls de l'Empordà, amb el Canigó al fons. Són danses hiptòniques que milers d'estornells continuen sorprenent a qui els admiren per la seva bellesa, per la sincronització de les aus.

En un punt entre Roses i Palau-saverdera s'hi arriben a concentrar més d'un centenar de persones, moltes fotògrafs, per intentar captar la majestuositat de les formes. Fins i tot a alguns se'ls ha vist plorar.

El protagonista és l'estornell (Sturnus vulgaris). Aquesta au que a les àrees urbanes és una molèstia per la brutícia que genera, en plena plana empordanesa s'ha convertit en un reclam, sobretot per als amants de la fotografia.

El biòleg Eduard Marquès els observa i en fa seguiment cada any. Com a responsable del Servei de Control de Mosquits i de la Unitat de Control de Plagues, n'analitza i resol l'impacte en ciutats com Figueres, i com a fotògraf, en retrata la bellesa. Explica que a la comarca hi ha una població local que cria a la zona. «A l'estiu, quan estem tractant l'arròs -dels mosquits-, els veig aixecar-se entre els dos mil o tres mil, però no fan vols espectaculars».

Quan arriba la fred, a final d'octubre, principi de novembre, arriben les onades procedents del centre d'Europa que es van agrupant i comencen a aparèixer les impactants imatges al cel empordanès.

Les aus busquen dormiders segurs dels depredadors. A l'Alt Empordà des de fa uns anys hi ha un grup que se situa a Roses i un segon que acaba aglutinant el cent per cent de la població és Figueres, explica Marquès.

A mitjans de desembre es va aconseguir foragitar-los de la ciutat i com fan des de fa uns hiverns han situat el dormider als canyissars del Aiguamolls de l'Empordà. «Fa uns anys anaven a tocar el càmping Almatà i ara es posen als canyissars de Palau, a la reserva integral 1, al que s'anomena l'estany de Castelló».

Fins a 100.000 exemplars s'han arribat a concentrar en aquest indret. Aquesta temporada la xifra ha baixat i es calcula que hi ha hagut una població d'entre 30.000 i 35.000 aus.

Punt de pergrinage de fotògrafs

L'indret s'ha convertit en un lloc de peregrinatge de fotògrafs arribats d'arreu de Catalunya i fins i tot d'altres països. Eduard Marquès és un dels habituals, però també hi ha noms coneguts de casa nostra com el pintor Lluís Roura o el fotògraf de natura Pere Soler. Xavi Adell, Jordi Oliveres, Ruben Ramos, Núria Ambròs o Sheila Ardie són altres dels molts noms. Al seu costat, fotògrafs com el suec Erik Malm conegut per treballar amb la tècnica de càmera Intentional Camera Movement (ICM) o el danès Søren Solkær també han passat per aquest indret. Hi ha pocs llocs on es concentri una població tan alta i on hi hagi unes condicions tan bones per fotografiar-los.

L'espectacle comença a mitja tarda. Les aus s'enlairen des dels canyissars fent tota mena de formacions que sovint fan dansar els perills dels rapinyaires.

Més d'un centenar de persones amb les càmeres preparades observen el cel i sovint es veuen conductors que surten corrent del vehicle amb el mòbil en mà per captar la imatge. Els ulls s'enlairen, els objectius els busquen. «Els esparvers els ataquen, ells fan formes harmòniques», els fotògrafs disparen i fins i tot es veuen llàgrimes per la bellesa del moment.

La ciència per analitzar com se sincronitzen

Com es comuniquen els ocells entre ells per formar els grans estols està sobre la taula des de fa anys. El 2018 l'estudiant de Màster de L'Institut de Física Interdisciplinària i SisteMes Complexos (IFISC) ha treballat i publicat articles sobre els esbarts d'ocells. Cada au es fixaria en set companys propers. Un comportament individual a partir del qual se'n genera un de col·lectiu. En un llenguatge físic cada au funcionaria com una partícula que seguiria les lles de Newton, de forces.