A Heike Munter, li faltava poc més d'un quartet d'hora per acabar el torn a la recepció de l'Hotel Montecarlo. Va veure arribar el sereno, que iniciava la jornada quan ella sortia de la feina, a les 11 de la nit. Tot normal. Sempre arribava una estoneta abans, el sereno. Poc s'imaginava Heike Munter que, només uns deu minuts abans, la Policia Local de Roses havia rebut un avís alertant que ETA havia trucat al diari Gara, a l'Associació d'Ajuda en Carretera del País Basc i als Bombers de Barcelona per dir que una bomba explotaria a les 23.00 hores davant l'Hotel Montecarlo de Roses.
«Han passat vint anys i no són bones memòries», reflexiona Heike Munter, mentre la seva ment es transporta a aquella tràgica nit: «Devien ser tres quarts d'onze, quan va entrar un mosso cridant que havíem d'evacuar l'hotel, que hi havia una bomba. Jo, al principi, no m'ho creia, però quan vaig veure el rostre de seriositat d'aquell mosso i que companys seus corrien escales amunt per picar les portes de les habitacions i fer sortir els clients, vaig adonar-me que devia ser veritat».
Tan seriós era que, a la comissaria de Roses, van reaccionar com mai, no van dubtar-ho ni un segon. 17 de març del 2001. Era una època en què l'amenaça terrorista era latent a Catalunya. Quan van rebre l'alerta, a 2/4 d'11 de la nit, Alfons Sánchez, actual inspector en cap de l'Àrea Bàsica Policial de Figueres, que aleshores era sergent i cap de la unitat d'investigació dels Mossos de Roses, preparava el dispositiu Tramuntana per evitar les baralles i els aldarulls típics d'un dissabte a la nit als bars dels Arcs d'Empuriabrava. Havia convocat, entre altres unitats, els equips de seguretat ciutadana, de la policia administrativa de Girona, de les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) i de la Policia Local de Castelló d'Empúries i, a aquella hora, després d'haver sopat amb la seva mare, coordinava, davant d'una pissarra, el brífing de l'actuació policial nocturna.
L'avís de bomba va fer retronar la sala. Alfons Sánchez va abandonar la pissarra i va donar l'ordre a tots els agents reunits allà: res d'operatiu Tramuntana, tothom cap a Santa Margarida. Les patrulles van sortir en estampida cap a l'Hotel Montecarlo. «Vam tenir la sort de ser més efectius que en un dia ordinari. Si aquella nit no haguéssim estat tants agents, hauríem trigat molt més a desallotjar l'hotel i els bars i restaurants de la zona», recorda l'inspector.
De seguida, un caporal i tres agents van irrompre cridant a l'hotel on Heike Munter comptava els minuts per acabar la jornada laboral i on 180 turistes, sobretot estudiants i gent gran estrangers, es trobaven descansant a les seves habitacions. De la 3a a la 5a planta de l'hotel, totes les habitacions estaven ocupades, aquella nit.
«No podia deixar els clients sense abric»
Alfons Sánchez va dirigir-se corrent també a l'hotel, però abans d'entrar es va fixar en un Ford Escort blau fosc aparcat a prop, que li va cridar l'atenció. S'hi va apropar mig metre, però va recular i va anar a l'hotel. S'havia d'assegurar que sortia tothom. La recepcionista va entendre de seguida que havia de fer alguna cosa: va trucar els xofers i els responsables dels grups de turistes perquè ajudessin la policia a fer col·laborar els clients en l'evacuació.
En pijama, en camisa de dormir... havien de sortir tots de pressa, en direcció a la platja. «Vaig dir als mossos que havia d'anar a la bugaderia a buscar mantes, que no podia deixar els meus clients sense abric. Però no em van deixar, em van dir que jo també havia d'anar cap a la platja. Per sort, a l'entrada de l'hotel, hi havia un paquet de mantes i el vaig agafar», relata l'aleshores treballadora de l'hotel, i se li trenca la veu quan diu: «Va ser trepitjar la sorra i notar com vibrava el terra. De sobte, l'explosió. No saps què ha passat ni on anar. El tro ens va deixar sords. No sé com vam sobreviure a aquell horror».
El temporitzador del cotxe bomba devia fallar, perquè no havien tocat les 23.00 hores quan va esclatar l'artefacte amb uns 80 quilos d'explosius, com es va saber després. Alfons Sánchez va sortir rebotat per l'ona expansiva i va posar els colzes a terra per amortir el cop. L'instint va fer que es protegís la cara amb les mans.
Ell va ser l'últim de sortir de l'hotel, quan va haver comprovat que no hi quedava ningú. Corria cap a la platja i es disposava a radiar per l'emissora que ja s'havia fet l'evacuació, però no hi va ser a temps. Explosió. «Jo podria haver mort. En aquell moment estava només a uns 55 metres del cotxe bomba. L'experiència és horrible. Un buit, un silenci celestial que devia durar segons però semblava etern. Una foscor bestial i objectes caient del cel. Jo pensava que em cauria a sobre una roda, un motor... El so de les alarmes dels cotxes va trencar aquell silenci indescriptible», explica l'ara inspector en cap. Com va poder, va aixecar-se i va anar cap al passeig. «Vaig comunicar per ràdio que l'evacuació havia anat bé i que només hi havia danys materials. A partir d'aquí, sento crits a l'altra banda del carrer. Demanaven una ambulància. Justament era perquè el company Santos havia caigut».
A pocs metres del Montecarlo, a l'Hotel Monterrey, un grup de caçadors celebrava un sopar. Laureano García, l'amo del Restaurant El Rey de la Pampa i d'una botiga de roba, era un dels comensals i va entrar en xoc en sentir l'esclat i en veure que tots els vidres saltaven. «Hi havia foc als locals. El primer que vaig pensar va ser que al restaurant hi hauria morts. Vaig córrer cap allà passant per darrere el cordó policial, però per sort vaig veure que havien desallotjat la gent. Un policia em va fer fora d'allà, em va dir que hi havia perill. Estava tot destrossat», recorda l'empresari. Alfons Sánchez es fa creus en pensar que van disposar d'uns escassos vint minuts per desallotjar centenars de persones, no només del Montecarlo, sinó també de bars i restaurants.
A Lourdes López Serra la va sobresaltar la detonació de la bomba a dos carrers de distància de l'hotel, on hi ha casa seva. «M'havia quedat mig endormiscada i, quan es va produir l'explosió, pensava que somiava», comenta aquesta veïna de Santa Margarida. Va sentir gent corrent, va sortir a veure què passava, ja estava tot acordonat. No era un somni, precisament. Molta gent ho recorda com un malson.
El primer mosso d'esquadra mort en un atemptat terrorista
Santos Santamaría Avendaño s'havia col·locat prudentment a uns 120 metres de l'hotel, vigilant que ningú s'apropés i intentant ampliar el perímetre de la cinta policial per protegir encara més els vianants. Tenia 32 anys i estava destinat a la policia judicial de la comissaria de Roses. L'explosió va disparar una pluja de metralla a un radi de més de 300 metres. Un amortidor incandescent del cotxe bomba va sortir disparat en direcció al mosso i es va incrustar de ple sobre el seu cos. Va morir a l'acte. De tot el que va passar aquella nit, aquest va ser el fet més amarg i trist.
Les unitats policials van començar a tornar a la comissaria pels volts de les 4 de la matinada. Els agents havien compartit hores de tensió i nervis i intentaven assimilar que un company havia estat assassinat. «De cop ens van aflorar els sentiments per la pèrdua. Va ser molt dur per a nosaltres. Tinc paraules d'agraïment cap a l'aleshores conseller d'Interior Xavier Pomés que, en un moment tan tràgic, va voler estar amb nosaltres a la comissaria fent un exercici de buidatge emocional molt necessari», ha dit Alfons Sánchez.
Cronologia dels fets
TRAGÈDIA FATAL. L'agent dels Mossos d'Esquadra Santos Santamaría Avendaño va ser assassinat el 17 de març del 2001 en explosionar un cotxe bomba d'ETA carregat amb 80 quilos d'explosius a la urbanització Santa Margarida de Roses. El mosso tenia 32 anys, estava destinat a la policia judicial de la comissaria de Roses i era el primer agent de la policia autonòmica catalana que moria com a conseqüència d'una acció de la banda terrorista.
TRES FERITS. Tres policies municipals de Roses van resultar també ferits en l'atac terrorista. Aquest era el primer atemptat que es produïa a Catalunya després del desmantellament del Comando Barcelona, uns dos mesos enrere.
COTXE ROBAT. Els etarres van aparcar el cotxe-bomba, un Ford Escort de color blau fosc robat a Tarbes (França) el 14 de febrer del 2001, a última hora de la tarda, quan l'avinguda de la Platja, un vial ampli de més de 50 metres en el qual conflueixen grans hotels i edificis d'apartaments, registrava molta activitat.
TEMPORITZADOR. Després de connectar el temporitzador, es van donar a la fuga i, cap a les 22.30 hores, quan es van trobar en un lloc segur, van alertar que una bomba havia d'explotar a les 23.00 hores. Van trucar al diari basc Gara, a l'Associació d'Ajuda en Carretera (DYA) del País Basc i als Bombers de Barcelona. Els Mossos d'Esquadra van iniciar la ràpida evacuació de l'hotel que havia estat citat explícitament en les trucades, l'Hotel Montecarlo.
S'EVITA UNA MATANÇA. Aquesta actuació immediata va evitar una matança. Alguns dels 200 turistes allotjats ja eren al llit. La brutal explosió es va produir vint minuts després de l'avís, uns sis minuts abans del previst, i va agafar desprotegits alguns agents i també alguns vianants.
PLUJA DE METRALLA. L'explosió va prendre foc a un autobús i a diversos vehicles pròxims, va abonyegar gruixudes persianes metàl·liques, va esbotzar portes i finestres d'edificis propers i va disparar una pluja de metralla en un radi de més de 300 metres. Un amortidor incandescent del vehicle-bomba es va incrustar en la cama i en l'abdomen del mosso Santos Santamaría, que va ingressar cadàver a l'Hospital de Figueres. L'agent intentava ampliar el perímetre del cordó policial i alliberar els vianants dels efectes d'una onada expansiva que va acabar fulminant-lo a ell mateix.
IMPACTE MORTAL. Santos Santamaría va rebre l'impacte mortal a uns 120 metres del cotxebomba. L'explosió es va poder escoltar en tota la població. Un tros del tub d'escapament del vehicle va aparèixer a la sorra de la platja i la civella del cinturó de seguretat va anar a parar dos carrers més avall. Les flamarades d'un autobús de dos pisos pròxim i dos vehicles més que estaven aparcats davant del cotxe-bomba van causar gran confusió. La columna de fum era visible a diversos quilòmetres. La bomba va deixar un immens clot a l'asfalt i va partir tres palmeres del parterre.
80 QUILOS DE DINAMITA. Els 80 quilos d'explosius del cotxe-bomba procedien del polvorí que la banda ETA va robar a Grenoble (França) onze dies abans (el 8 de febrer del 2001). En aquest robatori, la banda terrorista es va apoderar de 1.600 quilos de dinamita i 20.000 detonadors.
RÈPLICA A GANDIA. Hores després de l'atemptat a Roses, a les 4.30 hores, ETA col·locava un altre cotxe-bomba a la platja de Gandia, a València, que la Policia va fer esclatar de forma controlada. No hi va haver danys personals, tot i que es van produir destrosses en vint cotxes, cinc dels quals van quedar calcinats, a més de desperfectes en dos edificis.
LA HIPÒTESI POLICIAL. La hipòtesi dels investigadors és que un comando itinerant d'ETA va preparar el cotxe-bomba en algun lloc del sud de França amb la dinamita robada a Grenoble, i que el vehicle va ser traslladat el mateix dia fins a la localitat rosinca. El trasllat es va fer tot aprofitant la gran afluència de vehicles que es produeix en aquest poble turístic els caps de setmana.
LES DETENCIONS. Només nou dies després, el 26 de març del 2001, van ser detinguts Aitor Olaizola Baseta i Eider Pérez Aristizábal, com a presumptes autors de l'atemptat terrorista. El juliol del 2005, la secció primera de la sala penal de l'Audiència Nacional els condemnava a 75 anys de presó. En la sentència, es considerava els dos processats autors d'un delicte d'atemptat terrorista amb resultat de mort, d'un altre d'estralls terroristes i de dos d'atemptat terrorista amb resultat de lesions.
FETS PROVATS. La resolució judicial va considerar provat que Olaizola i Pérez formaven part del comando Sugoi d'ETA i que van mantenir diverses reunions a França amb dirigents de la banda, en les quals van "rebre l'encàrrec d'informar-se sobre possibles objectius a la Costa Brava", arribant a desplaçar-se a la demarcació gironina durant un cap de setmana. Després de rebre un curs sobre la utilització d'explosius, als dos processats els van facilitar el vehicle que havia estat robat a França i en el maleter del qual havien col·locat la càrrega explosiva. Eider Pérez va con duir el cotxe-bomba fins a Roses, metre que Olaizola el va precedir en una moto per advertir-lo de la presència de controls policials.
HOMENATGE. Cada 17 de març, Roses fa un acte en record del mosso d'esquadra Santos Santamaria Avendaño. El 2020, després de 18 anys de commemorar-se aquest aniversari de forma ininterrompuda, va ser la primera vegada que no es va poder celebrar a causa de l'estat d'alarma per coronavirus. En el lloc on es va produir l'atemptat hi ha un monòlit en memòria de l'agent.
