La vida ha fluït entre la Marta i en Miquel, fruit d'una plàcida convivència que es reflecteix en la mirada de tots dos. La seva unió ha estat refugi en temps de bonança i també de penúries. En Miquel Padrosa i la Marta Margall han celebrat 75 anys de casats, una fita que no massa parelles assoleixen. Al menjador de casa seva, on van celebrar d'una manera molt íntima el seu aniversari de brillants, el 14 de setembre passat, es donen la mà i es miren, com si el temps no hagués passat, mentre rememoren la seva vida junts. Ell complirà 100 anys el pròxim 12 de març i ella, una mica més jove, en té 96 ara. Tots dos han viscut sempre a Figueres. Acabats de casar van anar a viure en una casa a la zona de l'Aigüeta, on encara viuen i on s'han mantingut tan units com al principi: «Fins al dia que hàgim d'anar a una residència» diu en Miquel, conscient que el temps no passa en va. Han tingut en comú un fill, dos nets i tres besnets.
Passen les hores al menjador de casa, ja que la mobilitat de tots dos s'ha vist reduïda i les sortides són poc freqüents, però no es descuiden en cap moment. La seva relació sembla estar forjada a base d'amor i de temps: «Ell sempre està pendent d'ella i que no li falti res», explica la seva cuidadora. En Miquel és capaç de recordar amb detall com va conèixer la Marta: «Jo treballava a Can Cruset a les tardes i passava cada dia amb bicicleta per aquest carrer, llavors veia la Marta i les seves amigues i ella a mi ja m'agradava, sempre li deia coses maques». Devien tenir ella 14 i ell 17 quan van començar a festejar, una etapa de les seves vides que va allargar-se uns sis anys «perquè entremig vaig estar tres anys fent la mili». Recorda com va poder-se escapar d'anar al front perquè «demanaven el 3r reemplaçament del 42 i jo era del 43».
Casar-se en la postguerra
Es van casar en una petita celebració el 14 de setembre del 1946, en plena postguerra, amb les penúries que aquesta època va portar. En Miquel es lamenta que no té cap fotografia d'aquell dia: «Ella no va voler-se'n fer cap», tot apunta que per la seva timidesa. La cerimònia es va fer a les sis del matí, com era habitual en aquella època i després es va servir un esmorzar a l'Hotel España de Figueres per a tots els convidats. Hi van assistir unes 60 persones i el convit va costar 94 pessetes de l'època. Després el viatge de noces els va portar a recórrer diferents ciutats com ara Girona i Barcelona: «Vam estar en un hotel magnífic». Després van anar cap a Solsona i van visitar Banyoles. «Quan vaig tornar a casa em van tocar 32 pessetes de quinze dies del treball, érem rics llavors». L'any següent va néixer el seu fill Agustí.
La Marta treballava de modista a Cal Ferrer, a la Rambla, a sobre del Nobel, «un bar que a l'època freqüentaven els militars, fet pel qual, durant un temps, la gent de la ciutat es va apartar, fins que la clientela va canviar. Personatges com Deulofeu o Mero Salabert eren habituals al local». En Miquel havia treballat sempre com a matador: «El meu pare ens portava a l'escorxador de Figueres que llavors era municipal i passava allà les hores, des de molt petit. Amb catorze anys ja conduïa un camió i portava la carn cap allà». Era l'època en què li agradava el ball. Posaven música a prop de casa seva –ell vivia a l'Horta dels Padrosa, al començament del carrer La Jonquera– i es recorda que hi havia una botiga on entraven a ballar. A les tardes, acostumava a agafar l'escopeta, quan ja tenia llicència, i anava de cacera.
Al cap de poc de casar-se, la Marta va començar a cosir a casa i va agafar molta clientela. «Vam tenir el nen i jo m'havia cuidat molt d'ell» recorda en Miquel. A la seva família havien tingut carnisseria sempre, al carrer Peralada, i en Miquel va posar una parada de menut a la plaça. «Vaig acabar que tenia 18 carnissers que em subministraven, tenia molta clientela». Varen començar a la plaça de l'Ajuntament i van acabar a la plaça del Gra. Llavors tots dos treballaven junts: «Ella ho venia tot, va aprendre molt ràpidament a despatxar i no ho havien fet mai. També teníem terres, així que no havíem de comprar gairebé res».
Al llarg dels anys, una de les majors aficions que van compartir van ser les passejades pel bosc i la natura. «Vaig comprar un mas a Agullana i era la nostra diversió. Allà hi ha bolets, espàrgols, pinyes, hi ha moltes coses al bosc i per qui li agrada és una delícia». Com que eren més camperols que de ciutat: «No estàvem mai a casa, ens enfilàvem cap al bosc la dona i jo». El temps ha passat per en Miquel i la Marta fluint i de la forma més natural: «La vida ha transcorregut sense maldecaps de convivència». Els 50 anys els van celebrar amb una gran festa al Molí d'en Robert, a tocar la Muga, i gairebé sense adonar-se'n ja han passat 25 anys que es reflecteixen en els seus rostres, però que no han fet minvar la felicitat de poder seguir compartint la vida plegats.
