Diari de Girona

Diari de Girona

Joves migrants ressusciten la ruta de l’exili de Portbou

Alguns s’amaguen al túnel ferroviari, on ja hi han mort tres persones

Jamal (esquerra) i Hadid (dreta) es vesteixen després de dormir al carrer al costat de l’estació de Portbou. David Aparicio

«Alto!», criden quatre gendarmes des del Coll de Belitres, en plena frontera. Acaben d’interceptar Ahmed, Hamza i Biftaur, tres joves migrants, apropant-se per la muntanya de Portbou. Els situen en una reixa i els demanen una documentació que no tenen. Els nois, nascuts al Marroc i Bangladesh, es posen les mans al cap i esbufeguen. El delicte: no tenir permís de residència a Espanya ni el dret de travessar la frontera.

Com ells, desenes de joves migrants indocumentats repeteixen diàriament els mateixos passos dels republicans que van escapar del franquisme al final de la Guerra Civil, o de molts jueus que fugien del nazisme. Els fugitius d’avui també busquen el túnel que connecta les estacions ferroviàries de Portbou i Cervera de la Marenda fins a Cotlliure (França), a les vies del qual ja han mort tres persones en menys d’un any. L’escena, al coll de Belitres, passa davant del memorial dedicat a l’exili republicà, on un poema de John Donne recorda que la mort d’un sol home concerneix tota la humanitat.Les vides d’aquests tres adolescents es van creuar fa un any entre Santa Coloma de Gramenet i Badalona. Biftaur va venir de Bangladesh fa una dècada amb els seus pares. Ahmed va sortir de Nador (Marroc) amb 12 anys i va arribar a Espanya en pastera. Hamza va fugir del barri tangerí de Ben Dibane (Marroc) amagant-se sota el motor d’un camió. Tots dos han viscut en centres de menors de la Generalitat fins que, amb 18 anys, els van deixar al carrer. «A França tot és molt millor, hi ha més feina, les coses ens aniran bé», es convenç Ahmed des de l’andana de l’estació internacional de Portbou, després de la topada amb els gendarmes. Els dos marroquins han hagut de tornar al poble.

«Ens han deixat al mig de la muntanya i a Biftaur l’han portat a un centre de menors de Perpinyà», diuen enfadats. El Govern francès ha practicat una devolució en calent: a menys de 30 quilòmetres de la frontera poden tornar els adults indocumentats. Ahmed diu que la policia francesa els ha atrapat. Hamza no respon. Al poble es retroben amb un algerià que els ofereix ajuda per travessar la frontera i una feina a Tolosa. Ahmed sap que no té un pam de net. Els demana 250 euros per passar-los a França amb cotxe per l’altre punt fronterer de la Jonquera.

Robatoris i racisme

Fa un any i mig que els veïns de Portbou presencien, gairebé diàriament, escenes com aquestes. Amb la pandèmia, la gendarmeria ha recuperat els controls fronterers entre Portbou i Cervera de la Marenda, gairebé en desús des de la supressió de fronteres entre països de la Unió Europea, l’any 1993. «França els torna i es queden atrapats en un poble de menys de mil habitants», lamenta el regidor de seguretat ciutadana, i treballador de l’estació del tren, Sebas Peix. És habitual veure nois magribins deambulant sense rumb pel poble, dormint pels carrers. Alguns veïns denuncien entrades a domicilis i robatoris a cases d’estiuejants o deshabitades. «Vaig trobar un noi estirat o al sofà a casa de la meva mare», explica una veïna anomenada Montserrat. L’alcalde Xavier Barranco treu ferro a l’assumpte. «Les dades dels Mossos diuen que els delictes han baixat. La majoria són comesos per espanyols i relacionats amb la violència masclista. Una altra cosa és la por a allò que és diferent», explica.

Camí d’anada i tornada

La matinada del 21 de juny set persones dormien entre cartrons davant de l’estació. «Vull anar a Holanda», explica Jamal, un jove berber que va arribar a Espanya sota el motor d’un camió. Ha treballat a l’horta d’Almeria i malvivint en barraques. Fa un any que és als carrers de Barcelona. «França tampoc és tan bona eh, és racista...», explica Hadid Rayan, un algerià de 22 anys que va aparèixer a Portbou la mitjanit anterior amb les cames plenes d’esgarrinxades pels esbarzers de l’Albera. Va fer el camí a la inversa, vol arribar a Lleida, on hi viuen alguns dels seus germans.

Jamal i Hadid estudien els accessos a l’estació internacional de Portbou. David Aparicio

L’estació internacional és el punt de trobada, on la Policia Nacional expulsa els indocumentats del tren. Els prenen les empremtes dactilars i comproven si tenen antecedents o ordres de detenció. Si no és així, els deixen anar en una andana. Poden quedar-se a Espanya encara que de manera irregular. Allà hi ha Oussama i Mohamed. El primer va arribar amb pastera fa deu mesos des d’Algèria fins a les Balears. «La meva mare i la meva germana són a Tolosa», diu. El segon va sortir de Casablanca (Marroc) al febrer i va arribar en pastera a les Canàries. Va presenciar com 14 amics naufragaven a l’Atlàntic. «Segur que a França hi ha feina», diu esperançat.

Atropellaments

«No vull creuar a peu pel túnel del tren», insisteix espantat Ousama. Bilal, un amic seu, algerià de 22 anys, va morir l’estiu passat atropellat per un tren de mercaderies. «Va entrar de matinada i no el vam veure: es va equivocar de túnel i un tren el va matar», confirmen treballadors ferroviaris que van recollir el cadàver fet miques. Dos nois també van morir en creuar les vies a Banyuls de la Marenda i Colliure (França). «Segueixen les vies perquè de nit no hi ha controls policials i així no es perden», explica David Cerdán, secretari general de personal ferroviari al sindicat CGT. Cada nit veu entre cinc i deu joves travessar el túnel, alguns d’ells menors de 13 anys. «Jo els saludo, els dono la benvinguda i els demano que no segueixin, que és molt perillós», diu.

El jove Addelhalim, de 18 anys, assenyala el seu destí darrere de les muntanyes: França David Aparicio

Vistos els temors d’Ousama, ell i Mohamed decideixen provar sort per la muntanya calçats amb unes xancletes i ajudats pel GPS del mòbil. Quan descobreixen que no hi ha control policial a Belitres, comencen a córrer. Arriben esgotats fins a Cervera i aconsegueixen ficar-se en un autobús que els portarà a Perpinyà. Tres dies després, Ousama es retroba amb la seva mare a Tolosa. Mohammad seguirà fins a Niça.

Ajuda humanitària

En canvi, Abdul-Halim continua atrapat a l’andana de Portbou sense saber què fer. És un algerià de 18 anys que amb prou feines parla francès. Porta una gorra i les poques dents que li queden estan ennegrides. Va arribar amb pastera fins a Eivissa. «Vaig pensar que podria anar a França amb tren, però la policia m’ha fet fora», xiuxiueja capcot. Al final acaba a la porta de l’església. La coordinadora de Càritas, Maria José Novès, els ofereix una motxilla amb menjar, aigua, sabó i roba. «Ho fem per humanitat», explica Novés, que ha atès 17 joves aquest juny. L’alcalde descarta muntar un alberg per a aquests itinerants. «Com el controles i com ho pagues?».

Càritas rep el suport dels seus companys francesos: Secours Catholique. «L’última cosa que volen els nois és que els acollim aquí, necessiten arribar 30 quilòmetres dins de França perquè no els puguin tornar. Així que vam optar per ajudar Càritas a Portbou fent recol·lectes de tota mena», explica André Centene, voluntari de l’entitat francesa.

«A mi em fa vergonya tornar a veure aquest exili i que el meu país els tracti així, com si fossin pilotes de ping-pong», exclama Centene. El seu pare, ja centenari, ajudava els exiliats republicans que escapaven de Franco i els jueus que fugien del règim nazi. Ara dóna aigua, menjar o roba als africans que segueixen els mateixos passos. «A la frontera no sabem fer res més, tenen tot el dret del món a buscar-se una vida millor», insisteix des de Portbou Antònia Solsona, mestra jubilada i filla de contrabandistes que van ajudar a travessar centenars d’exiliats. Ella mostra al desubicat Abdelhalim el camí a seguir fins a França. Tres dies després, el noi dóna senyals de vida: «Ho he aconseguit, sóc a Lió! Només em falta una feina».

Compartir l'article

stats