Les vaig trobar a la parada de l’autobús de Sant Pere Pescador, un diumenge de juny, esperant tranquil·lament per anar a l’Escala, com jo. Anaven vestides amb pantalons curts còmodes i samarreta de màniga curta tècnica, com jo, però a diferència de mi, elles portaven grans motxilles per passar dies caminant mentre la meva era una de petita on tot just porto l’aigua, alguna cosa de menjar, el moneder, la cartera i poca cosa més. De seguida vam començar a parlar, primer en anglès però aviat vam descobrir que ens era més còmode fer-ho en francès, elles perquè era el seu idioma ja que venien del Jura (França), i jo perquè soc d’una generació, probablement l’última, que vam tenir el francès com idioma estranger acadèmic i la francofília com a bandera.
Es tractava d’una mare i la seva filla a les portes de l’adolescència i estaven fent el camí de gran recorregut 92, conegut com a GR-92, que travessa Catalunya més o menys per la costa. Venien caminant de Portbou i parlaven meravelles de aquella zona i la del cap de Creus. La plana del golf de Roses els va semblar una mica ensopida, Castelló d’Empúries un poble amb molta pedra històrica però poca vida, en canvi el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà els havia agradat. Avançada la conversa em van fer una petita confessió: fer la Costa Brava caminant estava resultant una gran experiència però els hi semblava com si fossin dues extraterrestres. Jo també he tingut aquesta sensació. Tot i que hi ha molta gent caminant pels senders litorals de la Costa Brava, en realitat hi ha molt poca gent que faci ruta entre pobles i és ben fàcil fer trams pràcticament en solitud fins i tot en caps de setmana d’estiu. Ras i curt, el caminant que fa llargs trajectes pel plaer de conèixer nous paisatges és una «rara avis» a la Costa Brava.
En una comissaria dels Mossos d’Esquadra d’un poble de l’Alt Empordà, també en el passat mes de juny, estava esperant el meu torn per gestionar un tema absolutament intranscendent quan una agent s’aproximà a mi i em va deixar anar «¿Qué quieres?». No m’imagino haver rebut aquest tuteig d’entrada si hagués anat vestit formalment i amb sabates però anava amb pantalons curts, acolorida samarreta de màniga curta i barret d’ala ampla i calçava sabatilles d’estiu de muntanya, tot un compendi que no mereixia un «Què vol vostè?» o un «Dígame» si així ho preferia la mossa perquè m’havia confós amb un estranger, segons em va explicar després.
Molta gent ha fet el camí de Sant Jaume i tothom sap que s’ha convertit en un prodigi sociològic i turístic que va molt més enllà de l’espiritualitat cristiana. Els 240 quilòmetres de camins litorals de la Costa Brava ho tenen tot per arribar a ser un fenomen similar. Té un paisatge encantador i únic, una extensa infraestructura hotelera i campista, un gran patrimoni monumental i arqueològic, una basta cultura popular, els seus pobles són acollidors, nets i endreçats, el mar és omnipresent i les seves grans platges o petites cales conviden al descans reparador i als banys de mar i de sol.
A la Costa Brava només li falta una cosa per atreure milers de caminants durant tot l’any: que hom cregui en el turisme a peu, que es desterri la percepció que és un turisme humil, què també ho pot ser perquè tothom hi té dret a gaudir de la natura, que vegi en el turisme senderista un turisme de qualitat i desestacionalitzat, respectuós amb el medi ambient i interessat en indagar en el nostre patrimoni material i immaterial.
El GR-92 ha jugat un paper important i ho continuarà fent en el futur però no és exactament el que la Costa Brava necessita per fer el salt de convertir el camí de ronda en un atractiu qualitativament i quantitativament important. Falta que les institucions públiques, és a dir, ajuntaments, consells comarcals i Diputació, donin l’impuls definitiu, especialment delimitant i senyalitzant un sender litoral que tingui continuïtat entre Blanes i Portbou cosa que, encara que sembli mentida, encara no existeix. Llavors passarem de rebre extraterrestres ocasionals a fidels practicants de senderisme.
