«Quan la vaig conèixer, no podia parar de plorar». Dialla Diarre és de les pocs testimonis de la frontera catalanofrancesa. Va acollir a casa seva una dona procedent de Costa de Ivori que va estar una setmana malvivint a les àrees de servei de la Jonquera, a expenses d’assetjadors i intents de violació. A diferència de les persones amb DNI o NIE, les persones migrants sense papers tenen vetat poder creuar a França, i més des que el Govern francès ha extremat la seguretat a la frontera sud després de l’auge de l’extrema dreta. Ocorre també a Portbou, on centenars de joves indocumentats recorren la ruta de l’exili republicà. Càritas ha atès a més de 250 joves al poble i més de 360 més han estat tornats a territori espanyol per part de les autoritats franceses.
Vist l’augment de casos, una desena d’entitats de la societat civil franceses i catalanes sumen forces per fer xarxa i donar suport. Diarre presideix una associació que va aconseguir acabar amb la mutilació genital femenina a Catalunya. És una líder nata de la comunitat africana a les comarques de Girona, i per això, rep diàriament desenes de peticions d’ajuda. En una ocasió va atendre una dona desemparada al poble de la Jonquera. «Havia creuat la meitat de l’Àfrica amb furgoneta i a peu i va ser víctima de violacions pel camí. Va arribar al Marroc i va pagar 3.000 euros per una pastera, on també va ser sotmesa a abusos. Al tercer intent, va arribar a Andalusia, i allà va pagar 1.000 euros més per enfilar-se a una furgoneta que la portés fins a França, on vivia el seu marit», explica Diarre.
És coneguda, als pobles de l’Alt Empordà, la presència de passadors: persones que cobren fins a 1.000 euros per passatge i que porten amb cotxe als migrants fins a França creuant els ports de muntanya. Sovint ho fan de nit, amb les llums del cotxe apagades. En el cas d’aquesta dona, el pla es va frustrar a la frontera francesa. «La va parar la Gendarmerie i li van dir que sense papers no podia entrar a França», explica. Els policies la van enviar fins a una àrea de servei de la Jonquera, on va estar malvivint una setmana. «El meu marit la va anar a buscar i se la va trobar amb un home que se la volia emportar a casa seva. Ella estava destrossada», segueix Diarre.
Aquesta és només una de les vides trencades al mig de les muntanyes de l’Albera i el Pertús. L’associació Ànima Mater, establerta a Figueres, fa mesos que denuncia les detencions per «perfil ètnic» de la Policia Nacional a l’estació de trens de la capital de l’Empordà. A Portbou, els que freqüenten el lloc són els més desemparats. Aquells obligats a creuar la muntanya a peu, sovint descalços, i de nit. «Ens trobem de tot: nois ferits, destrossats. Cada cop n’hi ha més. Solen ser magribins menors de 20 anys», explica la coordinadora de Càritas a la localitat, Maria José Novés. A Portbou, l’entitat ja ha atès 256 joves donant-los menjar, roba o calçat en els últims temps. «El problema és que n’hi ha molts més que no arriben fins el nostre local», relata.
La majoria d’atencions es van fer a l’estiu, però aquest octubre hi ha hagut un repunt. També col·laboren amb els treballadors de la benzinera situada als afores del poble, que és on els gendarmes francesos tornen als joves interceptats. Des de mitjans de juny han vist 361 nois. La forma de procedir sempre és la mateixa. «Vénen els gendarmes amb una furgoneta grisa (no logotipada), obren la porta, els deixen anar i se’n van. Després s’hi queden i ens demanen aigua, menjar. No podem negar-nos-hi. Vénen fets miques», explica Natalia Fontecava, empleada. D’aquests, en destaquen dos casos que criden l’atenció. Fontecava afirma que, en una ocasió, va veure que els policies francesos deixaven anar un jove emmanillat. «Li van treure les esposes i el van deixar allà. Nosaltres no enteníem res». Al segon, un motorista que estava repostant va veure l’escena i va parlar amb un dels nois. «Era menor d’edat», explica la treballadora, preocupada perquè cada vegada està veient més noies creuant la muntanya. «He vist de tot: gent que diu que la policia els enganxa i els tracta malament, ferits com si acabessin de sortir d’un hospital, xavals descalços i que amb prou feines poden caminar... Hi ha moltes vegades que prefereixes no mirar, no veure», segueix. Decideix parlar amb El Periódico, del mateix grup editorial que el Diari de Girona, i relatar els possibles abusos que veu a la benzinera perquè no pot més. «Em sembla inhumà i ningú no fa res», assenyala.
Xarxa de suport solidari
Davant aquesta situació, una desena d’organitzacions socials que atenen a migrants pel seu compte a Catalunya i el sud de França han començat a estrènyer contactes. Una col·laboració molt incipient que cerca crear una xarxa de suport solidari. Es dona el cas que alguns d’aquests promotors són fills de refugiats espanyols que van fugir a l’exili republicà pels mateixos ports. Avui, les històries dels seus pares tornen a cobrar veu a la cara d’aquests migrants en situació irregular. «Hauríem de detectar quines vulneracions de drets ocorren a la nostra frontera», proposa una de les entitats. Una cosa que ja passa a la zona dels Alps que separa Itàlia i França.
També s’han unit a aquests primers contactes veïns de localitats del sud de França, com Port-Vendres, Banyuls o Argelès. «Han instal·lat càmeres a la muntanya per aturar-los », explicava una veïna implicada que prefereix mantenir el anonimat. En aquest sentit, ja hi ha projectes similars de xarxes de suport a les persones en trànsit que s’apliquen a la frontera bascofrancesa amb l’objectiu de salvar vides. A Euskadi, deu migrants han mort ofegats intentant creuar el riu Bidasoa. A Catalunya, de moment, tres joves han mort atropellats per un tren tractant de recórrer les vies ferroviàries a peu. La realitat en aquesta frontera és totalment invisible.
Alguns advocats consultats plantegen seriosos dubtes sobre la manera de procedir de les autoritats en aquest assumpte, especialment en el cas francès.
Els policies s’acullen al conveni de Dublín de la Unió Europea que dicta que els migrants han de rebre asil i ser atesos a la comunitat on han entrat de forma irregular. Res diu, subratllen, sobre els migrants que tenen una ordre d’expulsió que no s’ha dut a terme, que és el cas de moltes persones. A més, plantegen que la informació que reben per les autoritats franceses, una vegada creuada la frontera, ha de ser comprensible per a ells (en el seu idioma) i deuen permetre’ls demanar asil.
